L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Partits de futbol amb missatge



Amb el panorama futbolístic de Divisió d’Honor en les darreries d’una de les lligues més importants del món, el darrer partit Reial Madrid-FC Barcelona (2-3) guanyat en temps afegit pels visitants i en la Diada per a Catalunya de la rosa i el llibre, ha esdevingut, possiblement per la sort, una lliçó magistral per a tothom. La primera part de la lliçó es basa en el procès futbolístic a partir del primer partit de lliga per arribar a la classificació abans partit. Al Barça per tenir opcions a la victòria final no podía ni empatar, ni perdre, havia de guanyar. El Madrid empatant o guanyant tenia el camí lliure. Però el resultat d’ahir deixà les opcions dels dos equips gairebé en igualtat d’oportunitats, amb la condició que tant l’un com l’altre han de guanyar tots esl partits que els hi resten. De quina banda caurà la sort? Per què cal contar-hi. Una circumstància, el Barça va guanyar en temps de descompte i el Madrid i té la mà trencada en aquesta condició. La sort esdevindrà l’àrbitre en la jugada final. Com? Valorant el partit d’ahir, els arbitratges seran força decissius en tots els partits que resten de tots els equips en competició. El dau de la sort pot caure en el partit menys imaginat. Pel que he vist i he llegit l’arbitratge d’ahir no estava a l’alçada del partit. Es diu molt sovint que el futbol és (era) un esport d’homes, justificant la violència.
I en el partit en questió n’hi va haver i no gaire ben resolta. Serà la violència la mà del dau de la sort? Podria ser. De quin partit? Possiblement d’un dels de la darrera jornada. Però de mans del dau de la sort n’hi ha d’altres. Els mateixos jugadors amb el seu estat anímic creat per múltiples raons i no necessàriament esportives. Ambients, per exemple, de persecucions judicials contra jugadors importants. Davant dels fets viscuts a llarg de la lliga amb la doble bara de medir, es pot pensar tot. I no ho descarto. Una altra mà pot venir de la manipulació de l’ambient polític que es fa de certes autonomies generant males convivències. Diuen que no s’ha de barrejar esport i política però  la política espanyola actual aprofita, fent veure que allarga la mà al diàleg, totes les vies per sembrar marors. I sembrar marors esportives contra equips catalans és una possibilitat que ha tingut ja realitats clares. I en aquest capítol nom podem oblidar la premsa oral i escrita. És una altra mà del dau. Quina és la gran lliçó del partit darrer Madrid-Barça? Que la victòria final d’un dels dos està sub judicie, i el judice és la sort que per bé o per mal existeixen massa mans per decantar-la. I una lliçó molt important, que en les grans festes culturals Catalunya sempre hi és i és capdavantera.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Amb la Constitució a la mà ningú em pot obligar parlar castellà



Article 3.
1.-El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2.-Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
3.-La riquesa de les diferents modalitats liunguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
Conèixer i parlar idiomes que no són els propis és una riquesa cultural innegable i que tots els catalans no nomès ho reconeixem sinò que en parlem. Vaig aprendre el castellà per immersió i n’esticc orgullós. Òbviament que amb la lectura i la pràctica l’he millorat i enriquit culturalment. No tinc cap necessitat d’agraïr-ho a la Constitució. Alló que sí li agraeixo, que no m’obligui a emprar-lo. Prefereixo més emprar-lo amb llibertat. I la llei de les lleis, la Constitució, em diu que és un dret, no un deure. Conseqüentment amb la Constitució a la mà puc contestar en català arreu, fins i tot als jutjats. Però no nomès de paraula sinò també per escrit. I si la Constitució és la llei voluntat dels ciutadans, cap altra llei la pot contradir. I si repassem els fets trobarem que qui imcompleix més aquest punt de la Constitució són els estaments estatals i d’una manera especial la policia. Contestar a un policia i a un jutge i a un governant en català és un dret constitucional quan ens diu que l’us del castellà no és un deure. Per altra banda el castellà no és la única llengua espanyola i quan un policia em diu que li parli en espanyol  està faltant a la Constitució. Massa vegades s’ha multat per aquest motiu i dissortadament ho fan desobeïnt la llei de lleis.

Si en la meva autonomia el català és també oficial, qué m’obliga a contestaar en castellà? És el meu interrogador qui ha de dirigir-se a mi en català i si no en sap, que per deure hauria de conèixer, als menys ser respectuós i amb humilitat demanar-ne la traducció. Si com reconeix el punt tercer de l’article l’existència de diferents modalitats linguïstiques és una riquesa que es mereix un especial respecte i protección, que es compleixi aquest punt quan a Catalunya un jutge i un policia m’interroga. Em pot demanar que per educació li par-li en castellà, però amb educació i no enmanillar i portar a comissaria com ha succeït manta vegades. La llei està al servei dels ciutadans i els governants i els seus assistents ho han de tenir en compte. Són ells els serviddors de la llei, no els ciutadans.
La Constitució té molts cops amagats, que cal conèixer. Saber llegir no vol dir interpretar. Jo em penso que en sé de llegir, però a lo millor… encara se me’n pot ensenyar.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Valors i contravalors de l’esport



Vivim una etapa de la història en la que una de les constants és queixar-se de la pèrdua de valors. Personalment penso que el problema rau en la deshumanització del ser humà. La valoració s’ha centrat en la dita castellana “tanto vales, tanto tienes” perjudicant notablement la vida passional. Dissortadament a la passió se la manipula contemplant prioritàriament la incidència material del desig corporal. Dóna la impressió que la història de la humanitat ha perdut el nord. Per sort la natura actúa i desperta la ment. De la valoració del mal porta a la necessitat del reciclatge i d’un treball per entendre quins són els valors que la humanitat del segle XXI ha d’integrar en la seva imatge. Hi ha un valor que no és perd mai perquè és imprescindible: el ser humà. La persona per ella mateixa és el gran valor de la història. Per una raó molt senzilla: és el subjecte i objectiu dels seus actes. Pensa i el pensament millora la seva imatge. Treballa i el fruit del treball repercuteix en la seva subsistència. Es relaciona i el contacte amb els altres crea convivència.
L’esport és una activitat humana fàcil de comprovar com incideix en el seu desenvolupament. La pràctica esportiva urgeix unes qualitats que sense elles no és possible gaudir-ne però a la vegada fer esport col·labora en la formació integral del ser humà. Desenvolupa la intel·ligència, regula la passió i aporta salut. La pèrdua de valors es manifesta en la manipulació de l’esportista en benefici dels seus egoïmes personals. La guerra dels contravalors. I dissortadament l’exèrcit dels contravalors és molt poderós, té l’arma atómica del diner. El contravalor no és el diner sinò la manipulació que l’ésser humà en fa. A l’hora de parlar dels valors de l’esport se citen qualitats, com la solidaritat, la companyonia, el respecte, l’amistat, qualitats que massa sovint fluixeigen per culpa dels diners. En l’esport, sobre tot en el futbol, es produeix la circumstància que s’exigeix el  màxim rendiment a tots els jugadors malgrat les diferències de sous siguin sovint astronòmiques. No cal donar noms. Les diferències han de ser equitatives i l’equitat és enemiga de les injustícies. Aquest detall, malgrat es digui el contrari, mossega el subconscient amb els coherents efectes en el rendiment. I es produeix una injusticia que no es té per tal: s’obliga al jugador a sobreposar-se al seu estat psíquic. No tothom ho aconsegueix. En aquest aspecte també existeix el geni i és aquest geni el que sovint salva a l’altre geni fenòmen. I aquest valor no es contempla i sovint ni es coneix. Dissortadament la guerra entre valors i contravalors és un espantall, que en futbol té el seu advocat, el gol. El gol ho justifica tot. Una pregunta, a qui es dóna el mèrit del gol? És una reflexió per no oblidar. Fer un gol quan el company te’l posa a l’abast no és una genialitat. Fer gol no és un valor és un deure que sense valors és molt difícil de complir. Amb la máxima humilitat, l’enfrontament valors contravalors pot esdevenir un exercici positiu favorable a la convivència esportiva i ciutadana.

dilluns, 27 de març de 2017

Ser o no ser en l’esport



Guanyar o perdre un partit és accidental, particularment quan els dos equips militen en la mateixa categoria i, més encara, en l’èlite. Que el BM Granollers perdès a casa contra l’equip de primera categoria alemany no em desmereix gens la qualitat de l’equip granollerí. Que la diferència sigui curta o àmplia hi juguen moltes circumstàncies que condicionen el bon joc i la qualitat dels jugadors. És inquestionable que les diferències hi són i que marquen. Són les físiques i les tècniques que, a vegades, no reben el suport degut de les psíquiques. Alló veritablement important és ser-hi i el Granollers des de la seva fundació hi és. No negarè que l’actual no és la gran etapa dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, però les circumstàncies han canviat i força i malgrat tot el BM Granollers hi és. I aquest mèrit té molt de valor, i no em canso d’afirmar que és el seu millor guardó. No és una copa però és capítol important de la història. La presència del BM Granollers en el grup europeu revela garantía de futur perquè es treballa bé i com cal amb projecció de ser gran. Penso, i n’estic convençut, que el club granollerí, encara, hi té molt a dir i a aportar a l’esport de l’handbol. No oblidem, que el capítol de les relacions internacionals de l’equip vallesà, pesa molt en la història de l’handbol nacional. Ningú li pot negar que fou un històric i encara ho és en la projecció internacional de l’handbol de la pell de brau, encara que avui no es recordi i el Granollers actuà en el camp del coneixement, en el camp d’una filosofia pròpia i en la pràctica. Més de setanta anys d’història ho avalen. En la competició europea en la que milita, quin paper hi desenvoluparà? Arribarà als quarts de final? Personalment penso que sí. Però si per alguna raó es quedès en el camí, el mèrit hi és, la qualitat gran, força i present, i la història continua. El primer equip del BM Granollers empeny i és recolzat. Empeny la extraordinària pedrera i la pedrera el recolza. I aquest exercici mutu és una condició molt interessant per la continuitat de ser un dels grans i estar en les grans competicions. I en aquesta situació, sovint, una derrota esdevè el leimotiv necessari per superar-se. I jo hi crec. Hi crec perquè, penso que conec la filofia del club, perquè he gaudit de vivències molt emotives de l’esport granollerí de l’handbol i malgrat per circumstàncies personals no poder visionar directament els partits dels equips del BM Granollers, la meva absència esdevé una companya virtual que hi aporta el seu petit gra de sorra. No perdo la fe en l’equip i espero confiat gaudir del bon hanbol que el Granollers jugarà en els partits de quarts de final de la seva competició europea.

dilluns, 20 de març de 2017

No sóc del Barça, sóc del futbol català




Fa força temps que em pregunto, cap a on vol anar el futbol? La pregunta me la faig perquè estic convençut que l’esport és un excel·lent configurador social i en el temps actual que tan es parla de globalitzador, el futbol, com esport, hauria de ser-ne amb excel·lència. I dissortadament no em convenç ni la filosofia, ni la pedagogía del futbol actual. Pateix el mateix mal que la política. El seu moderador és el diner. Actúa com el gran capital, enriquint a uns pocs i emprobrint a molts. Una invitació. S’omplen els camps de futbol dels pobles? Un exemple, els anys seixanta quan vaig arribar a Granollers, els dies de partit el camp s’omplia. Avui, socis amics em diuen que fa pena per la poca assistència i si coincideix amb l’horari del Barça, encara pitjor. Senzillament opino que s’està matant la gallina dels ous d’or. I la maten els grans clubs. Fem un petit repàs. A la lliga espanyola de Primera Divisió, formada per 20 equips hi juguen segons les dades de la Federació 255 jugadors estrangers. Repartits equitativament resulta que es podría jugar tota sencera només amb  estrangers. La distribució per clubs és força desigual i nomès el Bilbao juga amb nadius d’Euskera. Hi ha un club amb 24 estrangers, un amb 21, un amb 19, un amb 18, un amb 16,  un amb 15, tres amb 14, dos amb 13, 1 amb 11,  tres amb 9, un amb 7, un amb 6, un amb 5, un amb 4 i un amb 0. No conec el nombre de jugadors per plantila, però intueixo que al menys la meitat, si no més, dels jugadors de la Lliga espanyola són estrangers. Hi havia un temps que el nombre era molt limitat amb l’argument que alló que calia era portar grans jugadors perquè col·aboraven a la millora del futbol espanyol. Cas Kubala i Diestéfano. De veritat és aquesta la raó d’avui dia?  Si els estrangers fossin tots tan bons, existiría la diferència tan gran entre els tres o quatre primers de la classificació i la resta? Seria el títol cosa de dos a tres? La imatge del futbol espanyol en la seva divisió d’honor és una triste imatge. Per què? Senzillament, i crec no equivocar-me, perquè quan el diner no és un col·laborador sinò un gestor de l’esport, el desequilibri és el primer resultat. Penso humilment que el món del futbol necessita un reciclatge en profunditat. És incoherent que un jugador de futbol de primera divisió pugui disposar d’un milió d’euros al dia i d’altres es moguin gairebé entre mileuristes. I aixó en divisió d’honor. Si fem una ullada a les categories inferiors el panorama és decepcionant. I em sap greu, però el Barça es mou entre el club dels desequilibradors. Dóna la impressió que la pedrera catalana no figura en la seva agenda. No és el club que té més estrangers, però en el primer equip n’hi figuren catorce. Però també, en equips de categories inferiors i de base. Quants catalans juguen en el primer equip? Per què no són majoria? Una vegada una persona del club em va confessar que li sortia més econòmic comprar que no pas crear. La Masia, aleshores, a què juga? Un club no és català perquè porta el nom i està afincat a Catalunya.
La identitat la crea la gent i els diners en són els seus servidors. Crec que entre l’afició i la realitat no existeix un equilibri de correspondència. Òbviament que desitjo un Barça el millor del món. Però també el desitjo més català. Amb més catalans en les seves plantiles. És trist que jugadors que porten anys amb el Barça no parlin la nostra llengua. No és la cultura catalana alló que volen. És trist però cal saber esperar en el reciclatge esportiu d’una Catalunya independent que sap allargar la mà a tothom sense renunciar a la seva filosofia de convivència. Algun lector pot pensar que no m'agrada el futbol del Barça. Per què m'agrada hi penso i desitjo que cal descobrir el veritable camí del futbol en una societat verdaderament globalitzada. I el Barça hi té molt a dir i més perquè la seva imatge és un mirall. Aquest mirall el vull més sublim encara.