L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dilluns, 20 de març de 2017

No sóc del Barça, sóc del futbol català




Fa força temps que em pregunto, cap a on vol anar el futbol? La pregunta me la faig perquè estic convençut que l’esport és un excel·lent configurador social i en el temps actual que tan es parla de globalitzador, el futbol, com esport, hauria de ser-ne amb excel·lència. I dissortadament no em convenç ni la filosofia, ni la pedagogía del futbol actual. Pateix el mateix mal que la política. El seu moderador és el diner. Actúa com el gran capital, enriquint a uns pocs i emprobrint a molts. Una invitació. S’omplen els camps de futbol dels pobles? Un exemple, els anys seixanta quan vaig arribar a Granollers, els dies de partit el camp s’omplia. Avui, socis amics em diuen que fa pena per la poca assistència i si coincideix amb l’horari del Barça, encara pitjor. Senzillament opino que s’està matant la gallina dels ous d’or. I la maten els grans clubs. Fem un petit repàs. A la lliga espanyola de Primera Divisió, formada per 20 equips hi juguen segons les dades de la Federació 255 jugadors estrangers. Repartits equitativament resulta que es podría jugar tota sencera només amb  estrangers. La distribució per clubs és força desigual i nomès el Bilbao juga amb nadius d’Euskera. Hi ha un club amb 24 estrangers, un amb 21, un amb 19, un amb 18, un amb 16,  un amb 15, tres amb 14, dos amb 13, 1 amb 11,  tres amb 9, un amb 7, un amb 6, un amb 5, un amb 4 i un amb 0. No conec el nombre de jugadors per plantila, però intueixo que al menys la meitat, si no més, dels jugadors de la Lliga espanyola són estrangers. Hi havia un temps que el nombre era molt limitat amb l’argument que alló que calia era portar grans jugadors perquè col·aboraven a la millora del futbol espanyol. Cas Kubala i Diestéfano. De veritat és aquesta la raó d’avui dia?  Si els estrangers fossin tots tan bons, existiría la diferència tan gran entre els tres o quatre primers de la classificació i la resta? Seria el títol cosa de dos a tres? La imatge del futbol espanyol en la seva divisió d’honor és una triste imatge. Per què? Senzillament, i crec no equivocar-me, perquè quan el diner no és un col·laborador sinò un gestor de l’esport, el desequilibri és el primer resultat. Penso humilment que el món del futbol necessita un reciclatge en profunditat. És incoherent que un jugador de futbol de primera divisió pugui disposar d’un milió d’euros al dia i d’altres es moguin gairebé entre mileuristes. I aixó en divisió d’honor. Si fem una ullada a les categories inferiors el panorama és decepcionant. I em sap greu, però el Barça es mou entre el club dels desequilibradors. Dóna la impressió que la pedrera catalana no figura en la seva agenda. No és el club que té més estrangers, però en el primer equip n’hi figuren catorce. Però també, en equips de categories inferiors i de base. Quants catalans juguen en el primer equip? Per què no són majoria? Una vegada una persona del club em va confessar que li sortia més econòmic comprar que no pas crear. La Masia, aleshores, a què juga? Un club no és català perquè porta el nom i està afincat a Catalunya.
La identitat la crea la gent i els diners en són els seus servidors. Crec que entre l’afició i la realitat no existeix un equilibri de correspondència. Òbviament que desitjo un Barça el millor del món. Però també el desitjo més català. Amb més catalans en les seves plantiles. És trist que jugadors que porten anys amb el Barça no parlin la nostra llengua. No és la cultura catalana alló que volen. És trist però cal saber esperar en el reciclatge esportiu d’una Catalunya independent que sap allargar la mà a tothom sense renunciar a la seva filosofia de convivència. Algun lector pot pensar que no m'agrada el futbol del Barça. Per què m'agrada hi penso i desitjo que cal descobrir el veritable camí del futbol en una societat verdaderament globalitzada. I el Barça hi té molt a dir i més perquè la seva imatge és un mirall. Aquest mirall el vull més sublim encara.

diumenge, 12 de març de 2017

Una gran tarda del BM Granollers



Una victòria important per alló que significa i per la manera com s’ha aconseguit. He seguit el partit davant del televisor i francament he gaudit amb el joc de l’equip de Granollers. I he gaudit perquè en el partit contra l’Oporto indirectament m’hi sentía implicat. El porter Àlamo era el porter de l’equip cadet de l’Escola Muniucipal de Treball que guanyà el Campionat Escolar d’Espanya, dirigit per l’amic i company César Conde i que es classificat pel Campionat del Món celebrat a França on es classificà sisè. Àlamo, m’ha recordat aquell jovenet esportista, tot il·lusió i entusiasmne i una garantía en la portería. Però també un trocet de la meva ànima se l’emportava EL President del BM Granollers, Josep Pujadas, exalumne dels escolapis i un gran jugador de futbol que podía haver arribat lluny, component d’aquell equip del Sant Josep que jugà la final del Campionat de Futbol cadet contra la Dam. Dos molt bons esportistes que un dirigint, i l’altre jugant i entrenador de porters continúen fent una realitat la fama de Granollers, ciutat xde l’esport. Perdoneu l’incís, però porto el Granollers en el cor per les hores que li vaig dedicar, pels jugadors,exalumnes, que han defensat i defensen els seus colors i perquè el meu nèt juga en un juvenil. I el partit contra l’IOporto, guanyat amb l’autoritat dels grans campions m’ha fet sentir més feliç de formar part de la gran familia del BM Granollers. L’hora del partit se m’ha fet curta, perquè les jugades dels atacants i dels defensors vallesans m’ha regalat, parlat literàriament, un veritable poema de l’esport. És veritat que algunes jugades no quallaven al costat de jugades excel·lents però no hi ha cap activitat en la que els entrebancs no fassin brillar més els resultats. He gaudit amb jugades de conjunt, amb aturades del porter, amb contraatacs i sobre tot amb l’afició dintre la pista i l’entusiasme a les graderies. Un resultat ben treballat i que fa honor a la confiança que l’afició tenia en el seu equip. Continúa viu en la Copa, demostra que està entre els millors i una circumstància molt especial, ajuda als equips de base a estimar el club i desitjar formar part de l’equip de Divisió d’Honor. Un club amb dos equips a la Divisió d’Honor, el masculí i el femení, i una pederera sensacional, la millor del país, és un regal per als ciutadans i un orgull per a la ciutat. Gràcies BM Granollers pel poema esccrit amb jugades i gols que m’ha regalat.

dilluns, 6 de març de 2017

L’esport és patrimoni de les persones, no de l’estat.



La manipulació de les activitats humanes per part de la política és una irregularitat que no educa, no aporta benestar i massa sovint genera desequilibris personals i socials. Les institucions polítiques de tots nivells tenen l’obligació de recolzar l’esport en totes les seves vessants, però les institucions no han de ser factores de l’activitat esportiva. Tant que es parla de no barrejar i en aquesta activitat és tal vegada on la política vol ser-ne massa la protagonista. L’autèntic protagonista és l’esportista, que com en les altres activitats de la societat, té tot el dret de gaudir d’un camí apropiat per desenvolupar la seva activitat i només amb la sodidaritat de les altres vessants de la societat és possible desenvolupar-la correctament. I en aquest cas la política és un servidor de l’esport. I com no és el protagonista els mèrits assolits no són seus, són de la persona o del conjunt. La setmana primera de març d’enguany ha estat testimoni de dos esdeveniments molt significatius. A Lleida se celebrà el Campionat d’Espanya de patinatge artístic de grups de xou
grans i grups petits. Els resultat final ha estat un triomf esclatant de Catalunya. Els tres primers classificats de cada modalitat han estat grups catalans. Però la premsa central s’ha apresurat a informar que són equips espanyols, perquè també s’han classificat  pels campionats mundials i la marca s’havia de fer present.. No tenen ni l’educació de dir que els protagonistes del Campionat i els millors d’Espanya han estat equips de Catalunya. D’aquesta manera treballa Espanya per allargar la mà estesa. No l’allarga, la tanca. Òbviament una molt dolenta política. Un altre esdeveniment més sonat, encara. El Campionat del Món de raquetes de neu celebrat als EEUU. La Federació Catalana d’aquesta modalitat està reconeguda per la Federació Internacional i per coherència la seva selecció podia participar-hi per dret reglamentari. Però existia una circumstància que Espanya no podía acceptar. Una esportista de la Selecció Catalana era la màxima candidata al títol mundial. I aquest honor Catalunya no el podia gaudir. Només Espanya. I havia d’evitar-se. La Federació Espanyola forçà la no presència de Catalunya per evitar el risc de conflictes polítics. Però la resposta no la donà la Federació Catalana sinò l’equip que es negà a participar representant a Espanya.
Però, mira per on, es proclamà campiona del Món, una esortista de la Federació Catalana que participà en el Campionat representant a Holanda. Les imposicions i  les il·legalitats esportives tenen respostes sorprenents. I aquesta prohibició era una il·legalitat per part de la Federació Internacional i per part de l’Espanyola. Les persones tenen el dret de canvi de nacionalitat i canvi de federacions. Una catalana, esportista independentista, resident a Xerta, Campiona del Món, perquè els drets i els mèrits són de les persones i les institucions ho han de tenir clar. És per aquesta raó quen tinc molt clar que la independència de Catalunya la decidiran les persones i la política haurà d’esdevenir el seu servidor.

dilluns, 27 de febrer de 2017

L’esport de la vida




El dilluns és un bon dia per a la premsa esportiva. Un repàs de la setmana amb el cim esportiu dels diumenges hi aporta molt a les pàgines dels mitjans esportius. Però com en la història de la vida no totes les modalitats esportives mereixen la mateixa atenció i totes són efectives per crear la globalitat de l’esport en la imatge universal de la humanitat. Personalment em sento decebut quan fullejant el diari esportiu dels dilluns i de la setmana la majoria de pàgines les omple el futbol i esports que també fant país no hi mereixen ni una ratlla. La realitat esportiva de Catalanya representada per setanta i escaig de federacions no té una premsa en que s’hi comenti la vitalitat dels esports de cada federació. La vida és un esport i el subjecte de l’esport és la persona, home i dona, que en la seva integritat és model global que explica el seu funcionament. És veritat que en el cos humà no totes les parts tenen la mateixa visibilitat, però totes tenen el seu valor insustituible i quan una part del cos hi manca, la imatge del tot se’n resent i malgrat viure i, viure també en plenitud, la persona pateix la manca de col·laboració de la part malalta o perduda. Per què aquest cos visqui en plenitud, malgrat les mancances, és necessari gaudir d’un bon funcionament i manteniment de les parts vives existents. I en el cos social de l’esport una de les condicions de sentir-lo viu plenament rau en el coneixement amb l’objectiu que la seva aportació sigui bona per a la salut. Molts dels esports que es practiquen a Catalunya són uns verdaders desconeguts per a la majoria. I aquesta és una mancança per a mi greu en el marc d’una imatge rica i plena de Catalunya. La imatge esportiva del mapa de Catalunya no és només futbol, bàsquet, automobilisme, motorisme, handbol, atlletisme, ciclism, tennis pista sinò també el tennis taula, l’esquí, els esports del gel, la gimnàstica en totes les seves modalitats, el senderisme, el muntanyisme, el golf, el patinatge, l’hoquei herba, les arts marcials,  l’hoquei patins, els esports de l’aigua en totes les seves modalitats, i d’altres que en aquest moment la meva memòria no recorda. Però setanta i escaig de federacions  esportives dóna per molt. A Catalunya hi aporta molt a l’esport de la vida però no nomès en l’exercici de l’esport, sinò també en l’estudi i desenvolupament de la seva pedagogía, en la investigació sanitària, en la filosofia de les seves relacions a tots nivells, socials, polítiques, econòmiques i religioses i no oblidem la base cultural que l’esport exigeix per a la seva pràctica.
La implicació de l’esport en la vida té una gran capacitat de projecció de les vides dels esportistes en tots els camps indispensables per la vida digna. I en la veritat d’aquesta projecció hi cal una condició bàsica i fonamental, l’excel·lència íntegra del ser humà. Sense aquesta base l’esport perd la seva capacitat formativa i configuradora de la societat i es converteix en un objecte manipulador. Sense persones íntegres, no hi ha esport constructiu d’una societat justa i verdadera. La premsa no ha de jugar només el paper d’informador, sinò també el d’informador de la pedagogia, de la psicologia i de la sanitat i del comerç i de la indústria perquè la pràctica esportiva esdevingui un servei integrament social. I en aquesta funció de la premsa no pot oblidar la vessant política i religiosa indispensables per a un bon funcionament de la societat. I quan dic política i religiosa no em refereixo a les institucions sinò a la seva filosofia humana que hi aporten o han d’aportar a l’esport.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Poema inacabat del BM. Granollers




La vida de les persones com la vida de les entitatsés un poema per la senzilla raó da la potent presència dels sentiments en el seu devenir. Sentiments de tot l’ampli ventall de l’emotivitat. I el BM Granollers n’és una mostra qualitativament transcendent. Transcendeix de l’esport a l’esperit i es manifesta en els ulls que llagrimegen d’alegria o de tristor. Els sentiments no es manifesten nomès en els càntics i  crits durant un partit, en la il·lusió o desencís d’uns resultats, en l’alegria d’una victòria. Existeix un sentiment més profund que s’arrela en els temps i es projecta cap el futur. El per què, en el dóna la història. El BM Granollers va gestar-se en el plaer d’un dinar de festa, és va constitució amb la il·lusió d’uns joves que el nou esport enamorar, es va consolidar amb la fe de les persones que es feren càrrec de les regnes, s’enfortir amb l’entusiasme de la gent quan omplien els carrers celebran victòries o donant benvingudes a equips estrangers, i s’ha consolidat amb un treball sacrificat, a vegades dolorós. Amb llàgrimes i somriures la seva història l’han escrit els fundadors, els continuadors i els actuals directius, jugadors, socis i afició. El BM Granollers té gravada en la seva corona una perla encrustada per la premsa central els anys cinquanta i seixanta del segle passat que no entenien i es meravellaven que una ciutat d’uns vint-mil habitants gaudís d’una entitat esportiva de la qualitat del BM Granollers jugant en la máxima categoría del seu esport. El BM Granollers no ha perdut mai la categoria en la pista de joc. I aquest club que ha celebrat i superat els setanta anys dels seu neixament continua amb llàgrimes i somriures escribint el seu poema. I l’escriu amb majúscules i estil de qualitat. És l’únic club de la pell de brau que té dos equips a la Divisió d’Honor, els masculí i el femení. Dos equips que aquest mes de febrer han fet vibrar enffolint-la amb la classificació de les noies per jugar la Copa de la Reina i amb els resultats dels nois en el campionat europeu que estant jugant. El mèrit d’aquest poema inacabat rau en el fet que no s’escriu bàsicament amb diners, sinò amb la fe d’uns gestors, amb la il·lusió d’una ciutat, amb l’esforç i sacrifici de jugadores i jugadors i amb l’entusiasme de les gent que els recolza. Però el poema té altres capítols molt importants. Les dues competicions esportives, una dedicada a les escoles de Granollers i comarca i la més gran per universal la Granollers CUP. Una història d’”ORGULL BM GRANOLLERS”, slogan d’una entitat que té la seva força en la fe de la seva gent. Ahir i avui amb projecció ferma al demà.