L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dijous, 19 d’octubre de 2017

L’equip femeni Divisió d’honor BM Granollers un poema de l’esport

Contemplar per TV el partit de la Super Copa Catalana femenina jugat pel BM. Granollers fou un veritable somni. La velocitat del joc, la intel·ligència entre les jugadores, l’entuiasme i l’esforç, els encerts i també les errades eren vibracions que em portaven a viure la veritat del ser humà quan en el que fa és ell. Jo sóc jo en cada jugada, deien des de la portera als extrems i la pilota era el pinzell que pintava el quadre o la ploma que escribia el poema. El partit d’handbol que més m’ha il·lusionat de tots els que he presenciat en la meva història esportiva. Amo i senyor de la pista i del joc, l’equip de noies del BM Granollers no va humiliar al contrari més aviat li va obligar a descobrir el seu futur d’un altre gran equip català. Dos  equips, dos estils però al  marge de les diferències grans jugadores de l’avui i del demà en els dos conjunts esportius. És innegable que el partit va presentar moments vibrants i no tan vibrants i alguns d’ells un xic decebedors no pel moviment en la pista sinò per què la pilota es negava a entrar. Cal destacar el joc de les dues porteres i precisament fou la portera de l’equip lleidetà que va aixecar la moral de les seves jugadores en el moment més crític del seu joc. Que el partit va palesar una superioritat técnica i de joc per part del BM Granollers no és cap secret, com tampoc ho és que precisament la voluntat de demostrar-la amb una intensitat sorprenent era la causa de no poder acabar la jugada com elles volien. Independentment dels primers minuts dominats per les lleidatanes, el control del partit fou sempre de les vallesanes que estan en el camí dels grans èxits esportius de l’entitat vallesana. El plaer que vaig viure contemplant el parti fou un gran regal. Gràcies, equip femeni granollerí de la Divisió d’Honor. Per cert que la TV3 a la mitja part trametè un bon reportatge de com treballa l’entitat vallesana l’handbol femení. Granollers al món amb l’esport.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

El fundador GAMPER no col·locaria aquesta pancarta.

Essent suïs tenia un tarannà més català i defensor dels drets dels pobles. Tampoc la posaria el president mártir, Josep Sunyol, i d’entre els darrers presidents dubto que Agustí Muntal l’haguès permès.”Diàleg, respecte, esport” és un slogan per desenvolupar en temps de pau però en les circumstàncies actuals, Catalunya necessita unes entitats esportives amb més essència i fermesa catalana. És molt significatiu que l’ANC i ÒMNIUM CULTURAL hagin renunciat a la invitació. Estic convençut que el comportament del públic sí, honorarà als dos Presidents d’entitats civils injustament empresonats. Trista imatge de defensar el seu país als ulls del món que estaran posats en el partit i també en la situació actual de Catalunya. No vull fer d’adivinaire pensant quina serà l’actuació dels jugadors. Esportivament ho donaran tot, però tots no, alguns tindran el cor i la mirada més lluny i els seus sentiments els faran ser millors jugadors per defensar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. En el camp del Barça molts cors estaran ferits per la feblesa de la junta amb una pancarta per sortir del pas. No és just, Catalunya és mereix més, i aquesta no és l’ADN fundacional del club. Em sap molt greu escriure el que jo pensó per què encara que no sóc “culè” el club me l’estimo per català i pel nivell esportiu mundial. Però em fa por que ara el veurè tacat. I no m’agrada. Gàmper fou desterrat de Catalunya per una xiulada a l’himne d’Espanya perquè el que el públic volia era el de Catalunya. Sunyol fou afussellat en una emboscda quan anava a encoratjar les tropes de la república i va caure en la trampa de les franquistes. Muntal era una gran persona i cívicament tenia un gran concepte de la formació dels joves. Ho sé per experiència personal. M’esperava un altre comportament encoratjant en la pancarta amb els noms de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Són, avui, dues persones capdals en el món de la cultura i del civisme, i el que volen de la política és més humanisme. Fins i tot ho demanen des de la presó contradint les acusacions de secessionistes que els hi fan. El Barça ha de fer un futbol de categoria de primera línea col·locant Catalunya en l’elit, però el futbol sense deixar de ser elit ha de defensar amb fermesa els drets de Catalunya i la pancarta que no ha agradat ni a l’ANC, ni a ÓMNIUM és feble malgrat sigui veritat el que diu. Esperem que el futbol dels jugadors estigui a l’alçada del que es mereix Catalunya.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Pau Garcia, del Club Patí Parets

Fou una sorpresa. Conec la trajectòria del Club Patí Parets i sé de la qualitat de molts dels seus patinadors i de les seves patinadores. La Gala del Patinatge de la Federació Catalana, Catalunya Stars em feia gaudir interiorment la bellesa de les figures que dibuixaven patinadors i patinadores, individuals i per grups i em traslladaven als anys cinquanta del segle passat, quan en una pista de gel al bell mig de llac de Puigcerdà vaig gaudir com organitzador i com espectador de la bellesa del patinatge artístic. Gràcies Club Patí Parets per fer-me present la memòria. I la sorpresa fou gran, primerament amb la presència del CP  Lliçà de Vall amb el seu Grup de Show i com a ciutadà de Parets, la presència del jove de 16 anys Pau Garcia em trasnportà al cel del patinatge. Elegant, segur, creatiu, escribia sobre la pista del Palau d’Esports de Girona un poema magnífic, perquè l’expressió artística esportiva també és poesia. I mentre el jove Pau em meravellava estava pensant si serisa capaç d’escriure una poema tant expressiu, com ho feia ell amb els seus patins. El patinatge és una de les modalitats esportives més antigues de la història per la senzilla raó que és conserva un patí d’òs de la prehistòria, mitjà de desplaçament durant les èpoques glacials. El Palau d’Esports de Girona no és de gel, sinò de patins de rodes, i s’hi dibuixen figures artístiques amb patins de rodes. I Pau Garcia, amb la seva curta edat, escribia figures de mestre. He dit que m’agradaria escriure el poema que escriguè amb els seus patins, però també m’agradaria tenir una còpia de l’obra d’art que dibuixà en el parquet del Pavelló gironí. Seguint la informació, que vaig seguir per Vallès Visió, el patinador paretà gaudeix ja d’un reconeixement nacional i internacional amb la previsió d’un futur de figura mundial. I mentre l’admirava, i sabedor de l’existència de patinadors i patinadores de primera fila del Club Patí Parets, vaig somiar amb la possibilitat d’un Espectacle poètic, musical i patinatge. Somiar és lliure, però el Club Patí Parets és una realitat de primera línea nacional i internacional. Felicitats Club Patí Parets. Pau Garcia, noi dafalleixis, endavant, el futur està a les teves mans. 

dijous, 17 d’agost de 2017

Buscar a fora alló que hi ha a casa

La derrota, que no fracàs, del Barça en la supercopa del futbol espanyol ha fet saltar les alarmes. Quines? La qualitat de l’equip o els comentaris de la premsa? Una consideració: Cristiano, no hi era, Messi, sí. Què significa? Senzillament que els altres jugadors es mereixen una mica més de respecte. La confiança de la premsa catalana, si és que n’hi havia, estava tota dipositada en el jugador argentí. Per mí, un greu error. I ara tothom demana fitxatges de renom perquè l’equip actual no mereix prou garanties. Gastar els milions de Neymar en fenòmens, que en poden tenir el nom, però dubto de les garanties. No em dedico a seguir el mercat del futbol, per una raó molt senzilla, és indigne que una persona es converteixi en mercaderia. El primer fracàs és aquest. No critico que el futbol sigui un treball per guanyar-se la vida. Critico que el jugador sigui una mercaderia. Esportivament per a mi és inacceptable i un insult a la humanitat. El resultat d’aquest mercadeig és que la lliga espanyola va a buscar jugadors fora Espanya, suposadament perquè, ja que parlem de mercadejar, les fàbriques espanyols de fer jugadors no són massa bones. Parem esment. La Lliga Espanyola que es vanta de ser una gran lliga de fama mundial, la configuren vint equips, amb un promig de 24 jugadors per equip donaria 480 jugadors. Gairebé la meitat són estrangers, 211. Un equip, tots són nacionals, cap estranger. Dos, en tenen 5; altres dos, 6; dos més, 7; dos, 9; un, 10; dos, 11; un, 12; dos, 14; un, 15; un, 17; i un, 20. Fent un promig, toquen 10 ½ per club. Si aixó és fer país, anem bé. Una altra aspecte, imagineu la fuga de divises cap a l’estranger? Jo em pregunto, de què serveixen les escoles de futbol dels clubs? Pensem en el Barça, és el club que té 17 estrangers i es vanta de la seva Masia. Fa molts anys que conec el seu funcionament. Van fitxar jugadors del meu equip. Tan dolenta és la pedrera catalana? Puc assegurar per experiència que és molt bona. Però el mercadeig s’arruinaria. Una persona que havia treballat pel Barça em va contestar: li surt més econòmic fitxar gent de fora. Aleshores, perquè mantenir les instalacions dedicades a la formació? Una contradicció. I els seus, no volguts, triomfen fora i clubs anglesos els hi prenen de les mans. Francament, no s’enten. El partit de la supercopa jugat a Madrid no el vaig veure. La nit és per refer forces i està preparat per la vida. I és curiós, no he llegit cap comentari de la necessitat de treballar els tresors futbolístics de la pedrera. A Catalunya n’hi ha. Menys mercadeix i més pedagogia. Més estalvi i més futur.
Els clubs petits treballen molt bé i segur que molts entrenadors s’estiren els cabells al comprobar que dels futurs valors catalans els clubs grans no en fan ni cas. Una mala solució quan hauria de ser la bona, esportivament, pedagògicament, socialment i també econòmicament. En una paraula, més justa, perquè els valors de la persona mereixen un tracte i reconeixement just. Ja sé que se’m contestarà que es funciona en un món global. D’acord, peró veritablement ho és de global? Afirmo, seriosament, que no.  


dilluns, 14 d’agost de 2017

La imatge del Barça que van veure els meus ulls.

Del partit de la supercopa Barça-Madrid, jugat al Camp Nou només en vaig veure mitja part i per TV3, no em va decepcionar perquè era d’esperar. No culpo a la marxa de Neymar però sí una gran part de culpa al tractament que des d’el club i la premsa se’n va fer. Ell a París i triomfant en el primer partit i la resta a casa i perdent. Tant malament es va jugar? Jo pregunto, per l’estona que vaig visionar, és que es va jugar a futbol? Quan en la meva juventut pedagògica em vaig enamorar de l’esport com promotor de valors, eren els darers anys dels cinquanta o primera meitat dels seixanta, em vaig sostcriure a una revista francesa d’educacíó física amb la intenció d’informar-me i formar-me esportivament. No existia encara l’INEF i l’esport progressava teòricament i tècnica. No entenia ni idea, però la lectura, l’immerssió i el contacte amb el món de l’esport i grans esportistes m’hi van introduir. Per què aquesta explicació en relació amb el partit que comento? Per què les lliçons apreses em fan entendre el partit del Barça. I recordo que nomès en vaig veure mita part. Els conceptes que la revista francesa van gravar en la meva ment són: a) psicologia dels protagonistes; b) saber moure’s pel camp; c) tècnica per xutar la pilota d’acord amb els moments i d) técnica de jugar la pilota amb el cap. La part de partit que vaig veure em va demostrar una psicologia individual pobra, sobre tot a l’hora obligada del passi; una feble idea de situar-se en el camp per facilitar la jugada per poder rebre en bones condicions la pilota; falta de visió de la situació dels companys més ben situats per passar la pilota i una mancança força greu a l’hora de l’automatisme del passi. L’estona que vaig veure el partit amb prou feines es va arribar a porteria i la majoria de passis realitzats no van arribar als conpanys sinò que els jugadors contraris guanyaven gairebé sempre la partida. Què hi té a veure l’automatisme en el domini de la pilota? Senzillament, un entrenament incomplert, deficiències en la direcció de la pilota a l’hota del xut, no picar la part de la pilota per dirigir-la a la dreta, esquerra, ras o enlaire. I l’automatisme s’assoleix amb pràctica per què ets un geni. I massa xuts i rematades de cap, en el partit que comento, no eren les que porten a l’èxit. No es rematava la pilota per la frontal com calia. I per acabar d’espatllar-ho tot, fallava molt l’idea d’equip conjuntat. Ahir també hi fou present la psicologia trident, que fou crítica i desfavorable en el partit. La idea de la superioritat del trident va tenir efectes molt negatius. Es notava a l’hora de buscar el company per fer el passi. I al no trobar-lo la precipitació feia estralls. I, que em perdoni l’afició, ahir l’efecte Messi va ser avisat. El Madrid el va anul·lar i cura! Els altres equips també ho saben. Serà el martell castigador de la propera lliga. I em vaig adonar d’un efecte des de dos factors. Un geni, quan ho és i és intel·ligent, ha de saber moure’s pel camp per crear espais buits on els companys se n’adonin i puguin canviar la jugada. No en vaig veure cap d’aquests moviments. Tot el contrari. Tampoc vaig entendre que l’entrenador no li donès ordres des de la banda. En una paraula: manca idees i en aquest partit, intel·lectualment massa pobre. I amb aquesta pobresa el físic no respon com cal. Com jugarà el Barça el proper dimecres? Pot passar de tot, també guanyar la copa, perquè la majoria de jugadors, de classe en tenen. Però el diumenge la psicología no va estar al nivell que la classe necessita. Un punt molt important, no hi havia al camp, l’esperit i la il·lusió dels jugadors fets a casa. Hi trova a faltar el verdader esperit de la Massia. Per pensar-hi. Més catalans, més pedagogia, més formació. Els diners han de servir per fer brillar els genis de casa, que hi són. N’estic convençut i amb experiència. Estic molt a prop dels noranta i ara em dedico a pensar, observar, estudiar i escriure la meva filosofia de l’esport.  


divendres, 11 d’agost de 2017

El futbol està perdent el nord

L’esport, activitat creadora de treball, és un mèrit del progrès social. Però, el futbol està demostrant una manipulació descarada dels objectius fonamenrtals de l’esport. De ser un instrument d’agermanament i concordia s’està convertint en un factor antisocial i discriminatori. Valorar la categoria d’una persona amb el diner significa convertir-la en una mercaderia. I el mercadeix humà és un greuge que pot esdevenir criminal, contra la societat. Un futbolista controlat pel mercat és una persona humanament devaluada. El futbol i les grans competicions deportives están caient en poder del gran capital que l’únic objectiu que té és fer de l’esport una font económica de poder. Esgarrifen les ofertes que es fan per  certs futbolistes quin fitxatge no té altre objectiu que guanyar títols perque és la manera més segura de fer diners. Humanament quin mèrit té ser una figura  esportiva i què  aporta a la convivència, llevat d’enemistats entre clubs?. Què és més transcendent ser un futbolista d’elit o un investigador científic, en particular de medecina? Qué és més important omplir un estadi amb cent mil persones o descobrir una medecina contra el cáncer que beneficia a tota la humanitat? Si fer  gols porta a ser multimilionari, que hauria de ser un investigador que retorna l’esperança a milers de persones? És inversemblant que Espanya inverteixi  milions amb pagaments a un sol jugador i els seus investigadors hagin de marxar a altres paísos on demostren la seva vàlua. Espanya pot pagar milions per un jugador de futbol i no en té per tenir cura de la salut dels seus ciutadans. Espanya busca els genis futbolístics a l’estranger i els seus genis científics han de demanar ajuda fora on corresponen amb l’èxit al preu de l’acollida. Ho dic amb tota honestedat i les persones que em coneixen saben de la meva dedicació a l’esport i al futbol en concret, és una injustícia social i humana i un greuge contra la humanitat pagar els diners que es paguen, cito els tres noms més populars, per Messi, Ronaldo i Neymar. El futbol necessita un tractament sanitari urgent contra la malaltia que corromp, el diner manipulador. No proposo anul·lar els genis, proposo situar-los al lloc on els hi pertany en un ordre social humà just i no ha de ser el diner el jutge. El diner ha de ser el servidor de la dignitat de totes les persones respectant les diferències, no  creant-ne. Situar el diner en el lloc que li pertany en l’ordre social és imprescindible per a una convivència en pau. El diner no ha de definir, ha de col·laborar a ser persones desenvolupades d’acord amb el programa natural. Dissortadament sobren manipuladors, que han existit sempre i no és veu l’hoiritzó del seu ocàs. Perdoneu la meva gosadia, el gran manipulador és la política. Qui causa més morts en la societat del segle XXI? Em sap molt de greu, el futbol està perdent el nord.

dissabte, 5 d’agost de 2017

La comèdia dels Neymar i els 222

Títol de l’article de Joan Beumala en L’Esportiu del 5-agost-2017. No sé per quina raó no sento gaire simpatia per l’articulista, però acostumo a seguir els seus comentaris. Estic d’acord amb el títol perquè ha estat una comèdia molt ben orquestrada però força negativa esportivament parlant. En la meva doctrina esportiva li dono una importància relativa als genis per què tard o d’hora acostumen a ser negatius. S’ha situat l’esport en el centre més negatiu dels valors humans perquè ha esdevingut fruit d’una economia manipuladora. Sense les xifres que s’hi mouen no hauria existit comèdia. Neymar ha estat una baldufa del diner malgrat les seves declaracions. Però anem a una afirmació de Beumala: “Futbolísticament amb la baixa de Neymar hi perdem moltíssim. I qui no ho vegi així, és que no té ni la més remota idea de futbol” Sr. Beumala, jo no ho veig com vos i encara no havieu nascut que tenia la meva escola esportiva, una de les especialitats el futbol. Dos dels jugadors de l’equip, El Sant Josep, de l’Escola Pia de Granollers, van arribar a jugar en el primer equip del Barça. I els petits i joves futbolistes me’n van ensenyar molt de la veritat del futbol. Dissortadament el gran capital està prostituint l’esport. I la fugida de Neymar del Barça n’és una proba. Amic, Beumala, en l’any 65 del segle passat, el Delegat del Juvenils del CF Barcelona em deia que era una barbaritat que es demanèssin en aquell temps 200.000 pts per un juvenil, quan un club ensumava que el volia el Barcelona. Fa massa anys que el diner està degenerant el futbol i l’esport en general. Neymar no va anar al PSG per nous reptes esportius superiors als del Barça i anà pels 222…amb sis ceros darrera. Serà el líder indiscutible a França, és possible si en el club hi existeix direcció amb millor filosofia futbolística, que ho veig difícil. I la comèdia executada tenia un objectiu clar amb un extraordinari joc als Estats Units a quin objectiu s’hi afegia la publicitat del jugador del Barça d’una firma xinesa. Estava molt ben planejat i no es podia destapar l’ampolla de les essències futbolístiques per entrar per la porta gran a França i  no perdre la milionària prima de renovació de fitxa que no compliria. Aquest segon, li ha sortit malament. No li vull cap mal, però a París no hi tindrà els jugadors del Barça que el feien brillar. Penso humilment que la directiva del Barça no va endevinar el camí. El silenci revelador del canvi de club, opino que la Junta Directiva l’havia d’haver destapat prohibint-li el desplaçament amb els seus companys si no posava els papers clars sobre la taula. És veritat que la clàusula de rescissió de contracte li donava la raó, però havia d’haver estat més noble. I una altra circumstància, al PSG hi ha dos exjugadors del FC Barceliona, un en actiu i l’altre en funcions executives i els dos van insistir sobre Neymar. No és aquesta la manera de demostrar que s’estima molt al club que t`ha donat fama i quan ets fora col·labores a pendre-li jugadors. Sr. Beumala, una gran comèdia però que fa molt de mal a l’esport i que el FC Barcelona també la representa en els seus fitxatges. Què significa sinò la clàusula de rescissió de contracte? La llei del més fort perque tot si val. L’ètica esportiva és un nom dissortadament, no una norma. Ha arribat a un punt tal que els valors del futbol i de l’esport són els colors dels bitllets de banc. Sr. Beumala, endavant amb els seus escrits, sempre s’hi apren.