L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dijous, 17 d’agost de 2017

Buscar a fora alló que hi ha a casa

La derrota, que no fracàs, del Barça en la supercopa del futbol espanyol ha fet saltar les alarmes. Quines? La qualitat de l’equip o els comentaris de la premsa? Una consideració: Cristiano, no hi era, Messi, sí. Què significa? Senzillament que els altres jugadors es mereixen una mica més de respecte. La confiança de la premsa catalana, si és que n’hi havia, estava tota dipositada en el jugador argentí. Per mí, un greu error. I ara tothom demana fitxatges de renom perquè l’equip actual no mereix prou garanties. Gastar els milions de Neymar en fenòmens, que en poden tenir el nom, però dubto de les garanties. No em dedico a seguir el mercat del futbol, per una raó molt senzilla, és indigne que una persona es converteixi en mercaderia. El primer fracàs és aquest. No critico que el futbol sigui un treball per guanyar-se la vida. Critico que el jugador sigui una mercaderia. Esportivament per a mi és inacceptable i un insult a la humanitat. El resultat d’aquest mercadeig és que la lliga espanyola va a buscar jugadors fora Espanya, suposadament perquè, ja que parlem de mercadejar, les fàbriques espanyols de fer jugadors no són massa bones. Parem esment. La Lliga Espanyola que es vanta de ser una gran lliga de fama mundial, la configuren vint equips, amb un promig de 24 jugadors per equip donaria 480 jugadors. Gairebé la meitat són estrangers, 211. Un equip, tots són nacionals, cap estranger. Dos, en tenen 5; altres dos, 6; dos més, 7; dos, 9; un, 10; dos, 11; un, 12; dos, 14; un, 15; un, 17; i un, 20. Fent un promig, toquen 10 ½ per club. Si aixó és fer país, anem bé. Una altra aspecte, imagineu la fuga de divises cap a l’estranger? Jo em pregunto, de què serveixen les escoles de futbol dels clubs? Pensem en el Barça, és el club que té 17 estrangers i es vanta de la seva Masia. Fa molts anys que conec el seu funcionament. Van fitxar jugadors del meu equip. Tan dolenta és la pedrera catalana? Puc assegurar per experiència que és molt bona. Però el mercadeig s’arruinaria. Una persona que havia treballat pel Barça em va contestar: li surt més econòmic fitxar gent de fora. Aleshores, perquè mantenir les instalacions dedicades a la formació? Una contradicció. I els seus, no volguts, triomfen fora i clubs anglesos els hi prenen de les mans. Francament, no s’enten. El partit de la supercopa jugat a Madrid no el vaig veure. La nit és per refer forces i està preparat per la vida. I és curiós, no he llegit cap comentari de la necessitat de treballar els tresors futbolístics de la pedrera. A Catalunya n’hi ha. Menys mercadeix i més pedagogia. Més estalvi i més futur.
Els clubs petits treballen molt bé i segur que molts entrenadors s’estiren els cabells al comprobar que dels futurs valors catalans els clubs grans no en fan ni cas. Una mala solució quan hauria de ser la bona, esportivament, pedagògicament, socialment i també econòmicament. En una paraula, més justa, perquè els valors de la persona mereixen un tracte i reconeixement just. Ja sé que se’m contestarà que es funciona en un món global. D’acord, peró veritablement ho és de global? Afirmo, seriosament, que no.  


dilluns, 14 d’agost de 2017

La imatge del Barça que van veure els meus ulls.

Del partit de la supercopa Barça-Madrid, jugat al Camp Nou només en vaig veure mitja part i per TV3, no em va decepcionar perquè era d’esperar. No culpo a la marxa de Neymar però sí una gran part de culpa al tractament que des d’el club i la premsa se’n va fer. Ell a París i triomfant en el primer partit i la resta a casa i perdent. Tant malament es va jugar? Jo pregunto, per l’estona que vaig visionar, és que es va jugar a futbol? Quan en la meva juventut pedagògica em vaig enamorar de l’esport com promotor de valors, eren els darers anys dels cinquanta o primera meitat dels seixanta, em vaig sostcriure a una revista francesa d’educacíó física amb la intenció d’informar-me i formar-me esportivament. No existia encara l’INEF i l’esport progressava teòricament i tècnica. No entenia ni idea, però la lectura, l’immerssió i el contacte amb el món de l’esport i grans esportistes m’hi van introduir. Per què aquesta explicació en relació amb el partit que comento? Per què les lliçons apreses em fan entendre el partit del Barça. I recordo que nomès en vaig veure mita part. Els conceptes que la revista francesa van gravar en la meva ment són: a) psicologia dels protagonistes; b) saber moure’s pel camp; c) tècnica per xutar la pilota d’acord amb els moments i d) técnica de jugar la pilota amb el cap. La part de partit que vaig veure em va demostrar una psicologia individual pobra, sobre tot a l’hora obligada del passi; una feble idea de situar-se en el camp per facilitar la jugada per poder rebre en bones condicions la pilota; falta de visió de la situació dels companys més ben situats per passar la pilota i una mancança força greu a l’hora de l’automatisme del passi. L’estona que vaig veure el partit amb prou feines es va arribar a porteria i la majoria de passis realitzats no van arribar als conpanys sinò que els jugadors contraris guanyaven gairebé sempre la partida. Què hi té a veure l’automatisme en el domini de la pilota? Senzillament, un entrenament incomplert, deficiències en la direcció de la pilota a l’hota del xut, no picar la part de la pilota per dirigir-la a la dreta, esquerra, ras o enlaire. I l’automatisme s’assoleix amb pràctica per què ets un geni. I massa xuts i rematades de cap, en el partit que comento, no eren les que porten a l’èxit. No es rematava la pilota per la frontal com calia. I per acabar d’espatllar-ho tot, fallava molt l’idea d’equip conjuntat. Ahir també hi fou present la psicologia trident, que fou crítica i desfavorable en el partit. La idea de la superioritat del trident va tenir efectes molt negatius. Es notava a l’hora de buscar el company per fer el passi. I al no trobar-lo la precipitació feia estralls. I, que em perdoni l’afició, ahir l’efecte Messi va ser avisat. El Madrid el va anul·lar i cura! Els altres equips també ho saben. Serà el martell castigador de la propera lliga. I em vaig adonar d’un efecte des de dos factors. Un geni, quan ho és i és intel·ligent, ha de saber moure’s pel camp per crear espais buits on els companys se n’adonin i puguin canviar la jugada. No en vaig veure cap d’aquests moviments. Tot el contrari. Tampoc vaig entendre que l’entrenador no li donès ordres des de la banda. En una paraula: manca idees i en aquest partit, intel·lectualment massa pobre. I amb aquesta pobresa el físic no respon com cal. Com jugarà el Barça el proper dimecres? Pot passar de tot, també guanyar la copa, perquè la majoria de jugadors, de classe en tenen. Però el diumenge la psicología no va estar al nivell que la classe necessita. Un punt molt important, no hi havia al camp, l’esperit i la il·lusió dels jugadors fets a casa. Hi trova a faltar el verdader esperit de la Massia. Per pensar-hi. Més catalans, més pedagogia, més formació. Els diners han de servir per fer brillar els genis de casa, que hi són. N’estic convençut i amb experiència. Estic molt a prop dels noranta i ara em dedico a pensar, observar, estudiar i escriure la meva filosofia de l’esport.  


divendres, 11 d’agost de 2017

El futbol està perdent el nord

L’esport, activitat creadora de treball, és un mèrit del progrès social. Però, el futbol està demostrant una manipulació descarada dels objectius fonamenrtals de l’esport. De ser un instrument d’agermanament i concordia s’està convertint en un factor antisocial i discriminatori. Valorar la categoria d’una persona amb el diner significa convertir-la en una mercaderia. I el mercadeix humà és un greuge que pot esdevenir criminal, contra la societat. Un futbolista controlat pel mercat és una persona humanament devaluada. El futbol i les grans competicions deportives están caient en poder del gran capital que l’únic objectiu que té és fer de l’esport una font económica de poder. Esgarrifen les ofertes que es fan per  certs futbolistes quin fitxatge no té altre objectiu que guanyar títols perque és la manera més segura de fer diners. Humanament quin mèrit té ser una figura  esportiva i què  aporta a la convivència, llevat d’enemistats entre clubs?. Què és més transcendent ser un futbolista d’elit o un investigador científic, en particular de medecina? Qué és més important omplir un estadi amb cent mil persones o descobrir una medecina contra el cáncer que beneficia a tota la humanitat? Si fer  gols porta a ser multimilionari, que hauria de ser un investigador que retorna l’esperança a milers de persones? És inversemblant que Espanya inverteixi  milions amb pagaments a un sol jugador i els seus investigadors hagin de marxar a altres paísos on demostren la seva vàlua. Espanya pot pagar milions per un jugador de futbol i no en té per tenir cura de la salut dels seus ciutadans. Espanya busca els genis futbolístics a l’estranger i els seus genis científics han de demanar ajuda fora on corresponen amb l’èxit al preu de l’acollida. Ho dic amb tota honestedat i les persones que em coneixen saben de la meva dedicació a l’esport i al futbol en concret, és una injustícia social i humana i un greuge contra la humanitat pagar els diners que es paguen, cito els tres noms més populars, per Messi, Ronaldo i Neymar. El futbol necessita un tractament sanitari urgent contra la malaltia que corromp, el diner manipulador. No proposo anul·lar els genis, proposo situar-los al lloc on els hi pertany en un ordre social humà just i no ha de ser el diner el jutge. El diner ha de ser el servidor de la dignitat de totes les persones respectant les diferències, no  creant-ne. Situar el diner en el lloc que li pertany en l’ordre social és imprescindible per a una convivència en pau. El diner no ha de definir, ha de col·laborar a ser persones desenvolupades d’acord amb el programa natural. Dissortadament sobren manipuladors, que han existit sempre i no és veu l’hoiritzó del seu ocàs. Perdoneu la meva gosadia, el gran manipulador és la política. Qui causa més morts en la societat del segle XXI? Em sap molt de greu, el futbol està perdent el nord.

dissabte, 5 d’agost de 2017

La comèdia dels Neymar i els 222

Títol de l’article de Joan Beumala en L’Esportiu del 5-agost-2017. No sé per quina raó no sento gaire simpatia per l’articulista, però acostumo a seguir els seus comentaris. Estic d’acord amb el títol perquè ha estat una comèdia molt ben orquestrada però força negativa esportivament parlant. En la meva doctrina esportiva li dono una importància relativa als genis per què tard o d’hora acostumen a ser negatius. S’ha situat l’esport en el centre més negatiu dels valors humans perquè ha esdevingut fruit d’una economia manipuladora. Sense les xifres que s’hi mouen no hauria existit comèdia. Neymar ha estat una baldufa del diner malgrat les seves declaracions. Però anem a una afirmació de Beumala: “Futbolísticament amb la baixa de Neymar hi perdem moltíssim. I qui no ho vegi així, és que no té ni la més remota idea de futbol” Sr. Beumala, jo no ho veig com vos i encara no havieu nascut que tenia la meva escola esportiva, una de les especialitats el futbol. Dos dels jugadors de l’equip, El Sant Josep, de l’Escola Pia de Granollers, van arribar a jugar en el primer equip del Barça. I els petits i joves futbolistes me’n van ensenyar molt de la veritat del futbol. Dissortadament el gran capital està prostituint l’esport. I la fugida de Neymar del Barça n’és una proba. Amic, Beumala, en l’any 65 del segle passat, el Delegat del Juvenils del CF Barcelona em deia que era una barbaritat que es demanèssin en aquell temps 200.000 pts per un juvenil, quan un club ensumava que el volia el Barcelona. Fa massa anys que el diner està degenerant el futbol i l’esport en general. Neymar no va anar al PSG per nous reptes esportius superiors als del Barça i anà pels 222…amb sis ceros darrera. Serà el líder indiscutible a França, és possible si en el club hi existeix direcció amb millor filosofia futbolística, que ho veig difícil. I la comèdia executada tenia un objectiu clar amb un extraordinari joc als Estats Units a quin objectiu s’hi afegia la publicitat del jugador del Barça d’una firma xinesa. Estava molt ben planejat i no es podia destapar l’ampolla de les essències futbolístiques per entrar per la porta gran a França i  no perdre la milionària prima de renovació de fitxa que no compliria. Aquest segon, li ha sortit malament. No li vull cap mal, però a París no hi tindrà els jugadors del Barça que el feien brillar. Penso humilment que la directiva del Barça no va endevinar el camí. El silenci revelador del canvi de club, opino que la Junta Directiva l’havia d’haver destapat prohibint-li el desplaçament amb els seus companys si no posava els papers clars sobre la taula. És veritat que la clàusula de rescissió de contracte li donava la raó, però havia d’haver estat més noble. I una altra circumstància, al PSG hi ha dos exjugadors del FC Barceliona, un en actiu i l’altre en funcions executives i els dos van insistir sobre Neymar. No és aquesta la manera de demostrar que s’estima molt al club que t`ha donat fama i quan ets fora col·labores a pendre-li jugadors. Sr. Beumala, una gran comèdia però que fa molt de mal a l’esport i que el FC Barcelona també la representa en els seus fitxatges. Què significa sinò la clàusula de rescissió de contracte? La llei del més fort perque tot si val. L’ètica esportiva és un nom dissortadament, no una norma. Ha arribat a un punt tal que els valors del futbol i de l’esport són els colors dels bitllets de banc. Sr. Beumala, endavant amb els seus escrits, sempre s’hi apren.



dijous, 27 de juliol de 2017

JOAN ANTONI SAMARANCH

He llegit amb atenció la columna de l’ESPORTIU, Barcelona, l’olimpisme i Samaranch signada pel periodista Jordi Camps. Hi estic d’acord i la meva més cordial felicitació. S’haurien celebrat uns JOCS OLIMPICS a Barcelona sense Samaranch? Penso senzillament que sí però reconec que circumstàncies històriques hi ajuden. No sóc un admirador de Samaranch, malgrat haver rebut de les seves mans la Medalla de Bronze de l’Amjuntament de  Barcelona al mèrit esportiu, per què, si Catalunya no té el seu propi Comitè Olímpic, ell li barrà al pas. Samaranch era l’ovella negra de la família i l’esport fou la seva bona estrella fins al nomenament de President del Comitè Olímpic Internacional. Malgrat les meves poques simpaties he de reconèixer que fou una persona intel·ligent a l’hora de fer realitat els seus somnis. I ho és pel camí recorregut. Pregunto, com s’explica que un Delagat Nacional d’Esports de l’etapa franquista sigui nomenat embaixador a Rússia? Era l’inici del camí que ell havia intuit. I la jugada li va sortir bé i la sort es decantà per Catalunya. Barcelona no era la ciutat espanyola pensada per una celebració dels Jocs, sinò Madrid. Però l’Ajuntament de Madrid es va adormir a l’hora de presentar la seva candidatura, desil·lusionant al mateix President del Comitè Olímpic Internacional i Barcelona havia fet la seva oferta. Concidir els Jocs a Barcelona fou una decissió obligada que no podía oblidar-se perquè els Jocs d’acord amb els estatuts reformats del COI havien d’atorgar-se a un estat i Catalunya no ho era. I Samaranch amb la seva proclamació assolia dos objectius. A) Catapultar Espanya i B) rentar-se la cara palesant la seva catalanitat. Però si Catalunya no va aconseguir el COC abans dels JOCS OLÍMPICS de Barcelona, la culpa és de Samaranch. Catalunya es va moure i molt, els anys vuitanta amb l’ADOC i el COC i la demostració de que aquest moviment molestava a la política espanyola és la persecució dels catalans empressonats pel jutge Garzón i la persecució que es feia de la bandera catalana per impedir la seva presència en l’acte inaugural. Demostració de la il·legalitat dels empressonaments és la sanció que el Triubunal de Justícia Internacional va imposar al Govern d’Espanya. La història tè els seus cops amagats i alló que no agradava a Madrid s’atorgà a Catalunya mitjançant un alt càrrec internacional promogut per la política centralista de l’estat. Barcelona va viure i gaudir d’una gran projecció internacional però manipulada com ciutat espanyola, no com capital de Catalunya. I el Jocs van arribar a Espanya perquè Barcelona era una ciutat espanyola, no catalana, políticament parlant. És sorprenent com la història mou els seus fils. L’esport és un factor responsable i els JOCS DE BARCELONA  van posar Catalunya encara més al món. I aquest encara més profetitza que els propers JOCS OLIMPICS de Barcelona seran els primers JOCS OLIMPICS de Catalunya. És una profecia que Barcino, el segle I de la nostra història, va celebrar la victòria d’un ciutadà en els Jocs Olímpics de Grècia? Joan Antoni Samaranch, gràcies pels Jocs que en certa manera no eren els que havies previst. La intel·ligència de la història fou superior a la teva. 

dissabte, 1 de juliol de 2017

Esportivitat de la gent

La celebració del partit LEGENDES DEL C.F. BARCELONA- LEGENDES MANCHESTER UNITED  m’ha portat a pensar en el sentit de l’esportivitat dels espectadors. I ha estat la presència del públic que oscilava entre els cinquanta mil espectadors, quan el Camp Nou té un aforament de gairebè cent mil. Sóc conscient que no sempre s’omple i que els motius són diversos. Però aquest partit presentava una motivació extra-esportiva amb objectius de salut per el tractament de malalties causants d’una gran mortalitat també en el món infantil. Era un partit benèfic per a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Que la salut pública i en particular el tractament del càncer infantil no hagi estat una raó prou convincent entre els aficionats al futbol i en concret entre els socis i afins al C-F.Barcelona per omplir el camp és una demostració d’una feblesa esportiva incapaç de reaccionar amb l’esport al servei de la salut pública i només ho fa dominat per la passió d’uns colors, passió que no hi té res a veure amb l’esportivitat. El ventall de l’activitat esportiva es deu a tota la humanitat perquè l’esport és un configurador social. Òbviament que la passió hi aporta molt a les relacions esportives, però l’esport no és només passió. És un factor de relacions socials que des d’una faceta lúdica obliga a la posada en pràctica dels anomenats valors de l’esport, com el companyerisme, la solidaritat, la germanor, l’esforç, l’amistat, la comprensió i un de molt important el respecte a la persona. La llista és molt més llarga, però l’esport essent un joc ultrapassa la condició lúdica per esdevenir un psicòleg del coneixement de les qualitats de les persones, un pedagog per orientar la seva vida, un conseller per obrir els ulls fent adonar-se dels propis errors o de les pròpies veritats. Amb el respecte màxim a la llibertat de les persones alló que em va cridar l’atenció és que la promesa d’un gran espectacle esportiu, ofert per jugadors que foren legendaris, no hagi tingut una resposta més vibrant i explossiva. I aquesta observació em fa preguntar, què fan malament els responsables de l’esport? Només hi trobo una resposta. Una massa generalitzada manca d’equilibri entre l’apassionament i la veritat. La passió és necessària però amb el control de la intel·ligència i aquest control aconsegueix que la felicitat de l’espectacle esportiu esdevingui més intens perquè esdevé més humà. És cert que l’esport s’ha convertit en ànima, però encara li falta molt per assolir la llibertat d’una convivència en pau. Que els aficionats del CF Barcelona no omplissin el camp en l’espectacle futbolístic benèfic amb una programa excepcional és una prova de les mancances de l’efectivitat de l’esport com a configurador social. El avenços tècnics i crematístics han superat les exigències humanes. Senzillament a l’esport, i en especial al futbol, ha de treballar-se encara molt l’humanisme esportiu, que es treballa, el partit que comento ho demostra, però encara resta molt camí a fer. L’Everest de l’esport necessita escaladors d’excepció. N’hi ha, però no són suficients.      


diumenge, 21 de maig de 2017

Un nou poema del BM Granollers

La valoració de les activitats humanes en la globalitat del seu missatge serà veritat si el barem mesurador és la vida. L’esport, en el tema que ens ocupa, l’handbol, com activitat humana gaudeix i pateix dels condicionants físics i psíquics, per què esdevingui una vivència integradora en el conjunt de moments de l’existènciaa. Les vivències, quan són reals, són fruit de la voluntat i la intel·ligència amb una base creativa passional. I són les emocions en el seu grau de passió que aporten aquella sensació de felicitat que fa sentir l’orgull de viure. I és precisament aquest orgull la base de la creativitat poètica. I l’ésser humà en la seva essència és fonamentalment creatiu i la paraula poesia, en la seva etimologia, aporta el sentit d’acció creativa. No és cap exageració afirmar que el poema més valuós del poeta és la seva vida que contemplada des de l’angle de la convivència és la imatge que causa a la mirada de l’altre. I aquesta imatge també la donen les col·lectivitats com pot ser una entitat esportiva. I des de la meva mirada, el BM Granollers em regala una imatge esportiva que troba en la poesia la seva projecció de l’ahir, de l’avui i de l’esperança del demà. Òbviament que l’esport no té els seus objectius en la literatura, però sí que els té en la formació de la persona i per aquesta raó camina de la mà amb altres activitats cresatives de l’ésser humà. I com no pot ser d’altra manera la realitat de la imatge dependrà de la qualitat de l’esportista com a persona i com a jugador. I la imatge poètica será fruit de la pràctica de valors del seu esport. Les pinzellades seran els seus moviments en la pista, la seva qualitat a l’hora d’exercitar-los, la imatge que dongui amb els resultats que se’n derivin i la qualitat humana del jugador des de la capacitat de lluita, passant pel companyerisme i la solidaritat, l’entusiasme en la lluita i la intel·ligència en el desevolupament del partit.
La valoració dependrà de la capacitat de despertar l’emotivitat de l’espectador, que es pot comparar amb l’emotivitat del lector, amant de la poesia, que llegeix un poema que l’entusiasme. La sensació física i psíquica d’entusiasme que viu l’ésser humà és la mateixa que pot desvetllar un partit, un poema, una pintura o una encaixada de mans. I enguany la contemplació de la imjatge del BM Granollers, creada per tots els equips de l’entitat, pel seu joc i els seus resultats i la seva presència en el món de l’esport, és un desvetllador d’emocions i de joia al ser esport de la meva ciutat, comarca i país, Catalunya. El gran trofeu del BM Granollers és la seva història i la creació d’una imatge esportiva creativa.