PEP BLANCHART, PROTAGONISTA EN EL BM GRANOLLERS

La celebració dels  mundials d’handbol a Qatar ha demostrat, una vegada, més els fruits de la filosofia esportiva del BM Granollers. L’entitat granollerina no nomnés és campiona en les pistes de joc, sinò també en trobades de formació i en projecció exterior de les persones que controlen el timó del club. Pep Blanchart, gerent del BM Granollers ha estat contractat pels organitzadors dels mundials perquè hi aporti la seva experiència i el seu saber en la promoció, projecció i direcció dels esdevenimnents esportius. Fa molts anys que el conec, quan feia els primers moviments esportius, encara infant, en el pati de l’Escola Pia de Granollers, quan el seu pare i el seu avi l’acompanyaven  formant part d’equips infantils i jugava campionats escolars. Durant una anys el vaig perdre de vista pel meu allunyament de l’esport per motius personals i canvi de model de vida fins que a través de la premsa i de partits d’handbol m’he fet una idea de la qualitat esportiva de Pep Blanchart. Jugador, entrenador, promotor, directiu i una característica molt important, també innovador dintre la línea filosófica del BM Granollers. Perquè d’innovar es pot parlar amb els començaments i el corresponent impuls que ha donat a l’esport de base de l’entitat vallesana amb l’organització del Torneig de benjamins, alevins patrocinat per Coaliment i d’una dimensió mundial la Granollers Cup, modèlica i admirada arreu del món de l’handbol. L’experiència assolida en els contactes internacionals han fet de Pep Blanchart una figura internacional en el món de l’handbol, figura que s’afegeix a la llista dels noms importants del club com ho és també en l’actualitat, qui fou entrenador del Granollers i del Barcelona, Sr. Roca, vice-president de la Federació Internacional

(IHF). El BM Granollers trepitja fort i en deixa testimoni en tots els camps de l’esport de l’handbol: en el formatiu, en el competitiu, en el tècnic, en el directiu, en el solidari amb els altres i en el reivindicatiu d’una filosofia esportiva que en el seu dia consagrà Granollers, la Meca de l’Handbol. En la fotografia Pep Blanchart, entre dos entrenadors dels Mundials de Qatar, que també ho han estat del BM Granollers, Manolo Cadenas i Lecd Hasanefundic. Accepta Pep l’humil reconeixement de la teva vàlua de part d’un avi que estima l’esport.

L’esport actual defineix una filosofia global de la humanitat?

No sóc cap especialista del globalisme filosòfic però  em penso que entenc prou bé què significa globalització i globalitat. L’esport com esport hi ha de jugar o, tal vegada, el joc n’està al marge? La globalitat vol ser una imatge total i completa de la humanitat en cada moment de la història. Les bases filosòfiques d’aquest fet tenen molt dissenyades les normes de la globalitat en un món en formació i d’un món quan hagi assolit la seva perfeció total i absoluta invariable. On rau la problemàtica en la concepció filosófica global del món? Penso que en dilema individu-col·lectivitat. En donar a cada part tot el seu protagonisme, que comença per assolir la globalitat individual per poder construir la globalitat col·lectiva. I el primer pas exigeix un respecte màxim a la persona perquè només les persones poden crear la globalitat de la humanitat. Quan, la globalització es desplaça a una activitat que està al servei dels humans i se la col·loca davant de les persones, es tergiversa el concepte filosòfic i els seus objectius construint una col·lectivitat des de la materia, no des de la persona. Un objecte sempre estarà al servei de la humanitat, mai la humanitat al servei d’un objecte. I el diner és un objecte, no una persona. I presentar el diner com el dissenyador d’un model de societat significa atribuir el poder de l’ordre públic, de l’ordenament polític, a aquelles persones que acaparen el diner, posant l’economia com model globalitzador de la societat. I és aquest precisament el problema que està propiciant que la crisi económica sia per a un grup pobresa al límit i per a uns pocs motiu d’enriquiment desproporcionat. I en aquest joc de l’ordre social i del poder del diner quin paper hi juga l’esport? Senzillament que en el món de l’esport es pateixen els efectes de la crisi com en la societat en general. Uns pocs esdevenen riquíssims i la majoria feina a viure. I aleshores quina és l’orientació social i humana de l’esport? Ho estem vivint aquest més de gener del 2015 amb ocasió dels Campionats Mundials d’handbol? El diner fa i desfà. És tot dolent alló que fa el diner? Evidentment que no, però el que deixa de fer sí que ho és. El diner ha fet l’equip de Qatar competitiu amb una majoria clara de jugadors, que al fitxar han assolit una nova nacionalitat, i també ha intentat omplir les grades dels pavellons amb aficionats d’arreu del món. Amb el diner s’ha procurat donar una brillantor que no es tenia i col·locar l’handbol a un nivell superior al guanyat en la feina del dia a dia. Hi ha un punt que considero molt important globalment i és la formació dels equips dintre les federacions pròpies i dintre de les seleccions. I em pregunto, les competicions qui les organitza, la federació internacional o la política? Perquè són les federacions les que aporten els equips. Per què per exemple Espanya no ha pogut anar a Qatar amb els jugadors  estrangers que juguen la seva competició? Quina és la filosofia de l’esport? Fa la sensació que és aquella que primer imposa el diner, segon la política (amb treball de tapadora) i amb el xaiet les federacions. És aquesta la manera de treballar, globalment, l’esport? Si aquesta és la direcció que imposa el progrès històric i social actual que es fassi d’acord amb els avenços filosòfics i científics actuals respectant el protagonisme integral de les persones. Que la política, l’economia, la cultura, la ciència, la religió (sí, també) respectin aquesta centralitat, que elles estiguin clarament al servei de les persones i que les competicions mundials trobin un model social que els hi respecti el protagonisme i la dignitat que per naturalesa tenen i els hi pertoca. Que les institucions estiguin al servei de les persones i les ciències, les arts, les lletres, les tecnologies esdevinguin veritables servidores de la humanitat. De tota la humanitat, no d’uns pocs. Que els grans directius no estiguin cofois com en els darrers campionats mundials de futbol del Brasil perquè mil milions d’habitants del planeta havien gaudit televisament de l’esdeveniment esportiu? Els sis mil milions restants no hi tenien també dret. Mentre l’esport no comnpleixi el repte d’arribar a tothom, no complirà la seva funció social i histórica si no hi treballa i guanya dia a dia terreny. L’esport també està en deute amb la humanitat.

CAP ON CAMINA L’ESPORT?

El fenómen de la globalització analitzat des d’una vessant, com és l’econòmica, crea a l’avi que estima l’esport un desconcert massa generalitzat. Visionant per televisió un partit de bàsquet de la lliga Endesa ha parat esment en la configuració dels dos equips presents a la pista. Dels deu jugadors, set eren estrangers. I la competició es diu espanyola. Del campionat mundial d’handbol, que es juga a Katar, l’equip del país organitzador està format per jugadors contractats d’arreu i nacionalitzats amb l’afegitó que s’ha pagat l’estada a 20.000 espectadors europeus i d’altres indrets durant els dies del campionat perquè actuin de claca. Parlant d’handbol existeix algun equip espanyol que pot alineà un conjunt només amb estrangers. I no parlem de futbol que ja traspassa tots els límits. I tampoc d’esporitzacions que donen la impressió d’una venda d’identitat a canvi de diners. Per exemple, un equip ha suprimit la creu de la corona del seu escut perquè els patrocinadors no catòlics no es molestin. Cap a on camina l’esport? Quin sentit tenen els campionats mundials, els Jocs Olímpics i els Torneigs Internacionals si els equips federats ja no els configuren  només equips del país? Les Federacions són entitats privades. Coherentment els campionats mundials que organitzen les federacions mundials, FIFA per exemple, haurien de ser jugats per esportistes de les respectives federacions i, posat el cas, en l’equip de la Federació Espanyola hi podrien jugar, Messi, Neymar, Cristiano, Benzemà. Però no,  només si poden alinear naturals del país o nacionalitzats. Perquè els equips nacionals estan totalment polititzats ja que les grans competicions, oficialment les organitzen les Federacions, però qui mana són els estats. Una pregunta: aquesta manera d’actuar es pot catalogar de fenòmen globalitzador? L’avi pensa que no, perquè les consequències són més aviat negatives per a l’esport. L’autèntica globalització va per un altre camí. El de  millorar la qualitat dels esportistes de cada país perquè la filosofia del globalisme té per objectiu una convivència mundial en pau fonamentada en la identitat de cada individu, de cada col·lectivitat. Si se li vol donar una altra imatge, cal un  reciclatge organitzatiu de canvi d’estructures i, en aquest canvi, l’economia s’ha de reciclar en profunditat per no crear falsos ídols. L’avi és conscient que la nova orientació és molt revolucionària i no és fàcil de portar a port. No és tan difícil reciclar l’organigrama actual amb una filosofia que no devalui les identitats, ans les reforci, i trobi una solució satisfactòria per a tothom per a la configuració dels equips. Analitzant el futbol espanyol, per exemple, la suposada qualitat que es compra a l’exterior no és superior a la del país, que per contra pateix un desmillorament per manca d’atenció dels jugadors i dels conjunts tant des de la vessant esportiva, com cultural, pèdagògica, psicológica i humana. L’avi hi creu molt en l’esport però no li agrada la manera com es tracta i s’organitza actualment. Li falta, fonamentalment, cultura humanista. L’esport d’elite actual es mou pel camí d’una greu crisi social culpable de les desigualtats entre la clase rica i la gran majoria pobre. L’esperit de l’esport no és aquest.

Foto: Selecció Catalana Femenina de Bowling.

Sr.JOAN BEUMALA, PASSIÓ PEL BARÇA

L’article SI VOLEM, PODEM!  publicat a L’ESPORTIU, del dilluns 12 de gener de 2015, m’ha convidat a reflexionar sobre el Barça que vos tant estimeu per què les vostres intervencions televisives i els vostres escrits m’han creat la imatge d’una persona, caracteritzada per “la passió pel Barça”, que li admiro però no sempre comparteixo. M’agrada moltíssim l’esport, no és el futbol el que més m’agrada, però tinc l’honor, i ho considero així, que fruit del meu treball esportiu, a finals del 60 i principis del 70, dos jugadors del meu equip infantil foren fitxats pel FC Barcelona. Però la meva mirada del Barça és diferent a la de molts barcelonistes. A mi m’agrada el Barça del bon joc, guanyant o perdent i la meva valoració no depen dels títols, ni dels cracs, que sovint li fan més mal que bé. I comencem per alló que no m’agrada. Primer que en l’alineació contra l’Atlètico hi jugaven més estrangers que no pas catalans. Repasem l’alineació: Bravo, Dani Alves, Piquè, Mascherano, Jordi Alba, Busquets, Rakitic (Rafina), Iniesta, Messi, Suàrez, (Pedro) i Neymar.  De tretze jugadors, vuit estrangers, dos espanyols i tres catalans. Sr. Beumala, un club català que juga amb més jugadors de fora que de casa, és un club català? Tan dolenta és la pedrera catalana? No creu que se l’oblida massa? Li diu un avi de vuitanta cinc anys, que va treballar molt amb la pedrera fent país. No només en el camp del futbol sinó de l’handbol (amb nou jugadors a Divisió d’Honor), en la gimnàstica, en l’esquí, en l’hoquei sobre gel (iniciador de l’hoquei gel a Puigcerdà) i sempre fent pedagogia de l’esport en l’escola. A Catalunya, Sr.Beumala, hi ha una gran escola esportiva que no es recolza, ni s’aprofita com cal i es mereix. Però continuem. Una de les moltes afirmacions em sorprèn: “amb els tres cracs al davant (Messi, Suàrez i Neymar) teninm un jaciment de petroli de riquesa incalculable.” Que jo sàpiga el jaciment d’on han sorgit no és català, ja m’agradaria que ho fos. Una altra reflexió que feu sobre el significat de la paraula Barça. Creieu que el Barça d’avui fa honor a la seva història i a la seva filosofia? Jo,no. Em direu que els temps canvien. D’acord. M’agradaria em contestès: com se salvaguarda la identitat catalana barça amb jugadors que no són de casa? Òbviament les orientacions esportives en l’elite tenen una direcció diferent. D’acord, però en aquesta direcció globalitzada com es conserva el nom, la identitat i la filosofia. Penso que és possible però calen plantejaments nous. Plantejaments que demanen un reciclatge al cent per cent de l’esport professional. I penso que vos hi teniu molt a dir. Una altra consideració, crec que li farieu, vos i tota la premsa, un gran favor al Barça si parèssiu més atenció a casa que a fora i oblideu si el Madrid o a tal altre fan aixó o aixó altre. És més fructífer treballar la creativitat dels de casa que queixar-se de l’antiesportivitat del contrari. En aquest capítol penso que alló que cal és un arbitratge honest, just i verídic i no es comnpleix. El del Barça- Atlètico fou un exemple de com no s’ha d’arbitrar. Sr Joan Beumala, endavant en la seva lluita pro F.C.Barcelona però amb una filosofia i pedagogia esportiva de summa cum laude.

REFLEXONS DE L’AVI SOBRE ELE PARTIT BARÇA-ELX

En el seguiment que l’avi fa de l’esport del segle XXI li preocupa l’orientació i quins són els objectius. És veritat que vivim una etapa de la història en la que es parla molt de la globalització però només he llegit una filosofía del globalisme, la de Lluis M. Xirinacs. L’orientació del futbol, com la de la política, no concorda ni en la base, ni en els objectius amb el globalisme defensat per Xirinacs en la presentació de la seva tesi que va merèixer un summa cum laude. Òbviament la filosofia global comença pel concepte de la persona i qué significa la gobalització en la formació de l’home i de la dona. L’orientació esportiva, opino, que aquest principi el té prou assumit però massa manipulat. Molts esportistes es queden en el camí per objectius aliens a la persona. El següent pas ens porta a considerar l’equip i també el club. I és en aquest punt que el partit del Barça-Elx, confessa que altres partits anteriors també, el portaren a les consideracions següents. En principi el resultat i la qualitat del joc no entren en les reflexions del tema. La base està en els components de l’equip que juguen el partit. El Barça va jugar el 90 minuts amb 7 jugadors estrangers gairebé tot el partit i una part amb 8. L’equip el formen 11 jugadors. Des de una óptica globalitzadora quin sentit té? Quines objectius? Quines consequències? Globalment se li contestarà a l’avi que en el segle  XXI no hi ha diferències i els clubs poden formar les seves plantilles amb els jugadors que creguin convenients. D’acord. Una pregunta: què vol dir un club català? Suposo que la catalanitat la donen les persones catalanes, no estrangeres. La política del segle XXI la catalanitat en l’esport la dóna la nació, el lloc, l’indret. Però hi ha un problema, la geografía no juga. No és tot. La globalització del club depen del diner. Els diner és el globalitzador com succeix en la política de la societat actual. Globalitzar passa a significar ser el millor en perjudici del respecte a la persona. Jo no entendrè mai que un equip que juga amb majoria absoluta de gent no catalana, sigui català. I amb tot el respecte en el partit de referència hi jugaven, si no vaig errat, només dos catalans. És aquesta la manera de fer global l’esport català? Però hi ha reflexions més lamentables si ens posem a  considerar quin tracte reben els clubs de categories inferiors per part dels grans. Corre el rumor, i l’avi vol pensar que és veritat, que molts clubs treballen molt bé la pedrera. Però on acaben jugant, fins i tot els més bons. El partit que es comenta va posar l’avi de mal humor per la poca incidència dels jugadors de casa i per la impressió que li fa quan contempla un partit i comprova que la pedrera gaire bé brilla per la seva absència en la direcció tècnica actual. Quan es parla d’aquest tema sempre s’acaba amb la mateixa resposta: al club li resulta més barat fitxar jugadors de fora. I la mateixa raó econòmica que oblida els de casa, esdevé massa sovint la mateixa per fer diners venent-los a altres clubs. Ja sé que és molt forta aquesta afirmació, però quants jugadors de la pedrera del Barça juguen en altres clubs? Tornant al tema globalització, perquè existeixen tantes federacions? Quin exemple d’actuació global donen? És tema per un altre comentari.

 

COPA DE LA REINA D'HANDBOL

L'AVI QUE ESTIMA L'ESPORT DESITJA EL MILLOR PER L'EQUIP FEMENÍ DEL BM GRANOLLERS, L'ANIMA PER SUPERAR ELS OCTAUS DE FINAL I A ESDEVENIR UN EQUIP DE REFERÈNCIA EN EL MÓN  DE L'ESPORT FEMENÍ. TOT EL SUPORT DE L'AVI.

L’AVI OPINA SOBRE EL BARÇA

No és soci del Barça, tampoc és culè, però li agrada el Barça quan de veritat és  català i actúa com a tal i es mou en la filosofia de l’esport per l’esport a tots nivells. Li agrada el Barça d’avui?  No. Quan Tito Vilanova deixà per malaltia la direcció de l’equip va opinar que la directiva s’equivocava amb l’elecció d’un entrenador nou aliè al moment dolç d’una manera de jugar que entusiasmava al soci i al no soci. Pensa que fou un error que ha portat a la situació actual. Un error al fitxar l’entrenador argentí perquè significà una renúncia a la confiança de la direcció que Pep Guardiola i Tito Vilanova havien dut a terme amb els èxits coneguts i admirats arreu. En el seu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL, l’avi que estima l’esport li dedicà un capítol amb el títol LÍRICA DEL FUTBOL, perquè tant en l’etapa Guardiola com en la de Vilanova molts partits creaven el futbol art. I aquella filosofia esportiva que tenia molt de ciència, també respirava art amb la seva creativitat, podriem dir que era esport integral en el que el cos i l’esperit s’hi cordinaven i la intel·ligència i la passió el dirigien. I aquesta filosofia es deixà de banda al contractar a l’entrenador argentí i novament a Luis Enrique. L’equip que Tito Vilanova havia cohesionat fou deixat de banda i canviada la filosofia els resultats també, però en negatiu. A la Junta Directiva li mancà el sentit del risc amb la gent de casa. El sentit del risc col·locà a Pep Guardiola d’entrenador i amb  Tito Vilonova, de segon. El sentit del risc va canviar de direcció però ho va fer dubtant de l’equip que ja tenia. I els dubtes acostumen a ser mals consellers.

En la filosofía que defensa l’avi s’hi troba un altre capítol important: el protagonismne dels jugadors. És veritat, que com en la vida, també hi ha diferències, uns són més bons que uns altres. Però en un equip com el Barça la bondat dels jugadors hauria d’anar avalada per ser els millors dels llocs que han d’ocupar en l’equip i el seu sentit del companyerisme. Un jugador sol no pot mai capitalitzar el joc d’un conjunt i molt menys quan es comprova, com s’ha comprovat en el cas Messi que la seva eficàcia golejadora depèn també dels jugadors que tenen per missió dirigir. I aquests jugadors no poden estar supeditats al crack o geni perquè el geni no sempre hi actua i la seva genialitat és efímera. Valorar com a millor del món amb una argumentació basada en la capacitat golejadora és il·lògic perquè manta vegades depèn del passi del creador de joc i que el passi sia bo no només és mèrit de qui el fa si no tambè de qui el rep. I aquesta coordinació  pot fallar tant per una banda com per l’altra. Crear genis i primeres figures és un perill que tard o d’hora es paga car. I sembla ser que el Barça ho està pagant. I ho està pagant també per culpa dels diners. Hi ha una consequència que és nefasta. El geni arriba un moment que es creu l’amo. I el Barça en té força experiència en aquest capítol. Les diferències en els contractes i en la valoració dels jugadors no porten mai a bon port. I aquest és un altre capítol. El Barça de Pep i Tito funcionava molt bé per una filosofia de bona intel·ligència entre els millors de casa i els de fora. I aquesta filosofia, avui, no hi és. Només ho sembla. Els de casa han d’anar a fora per triomfar. No tè capacitat el Barça per triomfar amb els de casa? No ho feien el Pep i el Tito?. Per què no es continuà amb aquesta política? I ara hi ha problemes en els despatxos directius i tècnics. I quan aquests no funcionen, tampoc funciona la maquinària. L’avi no ho veu clar. Hi ha un altre capítol molt important, la política en l’esport, que no és el mateix que la política de l’esport. Ja en parlarà l’avi d’aquest punt un altre dia.

 

 

CARTA AL REIS, DE L’AVI QUE ESTIMA L’ESPORT

 

Benvolguts Reis de l’Orient: Ja sé que la vostra missió és més important però el món de l’esport us necessita més que mai. I aquest avi també. Us agrairia moltíssim que ajudèssiu al meu nét en la seva trajectòria esportiva perquè l’esport que tant li agrada pugui ser la seva vida. M’agradaria que fos un bon esportista i, a la vegada, una persona important en la cultura de l’esport, un metge, un escriptor, un economista, i sobre tot que l’esport el fassi una bona persona. Estic convençut que m’ajudareu.

També us demano que mireu amb bons ulls el seu equip i club perquè continuin sent un referent esportiu i un model tant en el marc de l’esport com en el gran marc de la vida. El BM Granollers agrairà la vostra ajuda, que pot ser molt important. És important aquesta entitat per a molts nens i nenes, que segurament us han escrit cartes demanant-vos no només joguines.

Esportivament us demano no perdre la il·lusió per, mentre visqui, continuar escribint desenvolupant la meva filosofia de l’esport. Coneixeu prou bé els meus títols. N’hi ha un que em fa molta il·lusió escriure: ELS DIMONIS EN EL MÓN DE L’ESPORT i un segon que estic escribint L’ESPORT EN LA MEVA VIDA. I al costat d’aquest dos títols dues monografies de dues grans figures del BM Granollers. Només us demano no perdre la iul·lusió i aquest regal us agrada molt fer-lo. Per endavant us en dona les gràcies.

De l’esport en general us agrairia que el fèssiu més humà, sobre tot l’esport de grans concentracions i que esdevinguès un gran col·laborador en la construcció d’una societat més justa. Que l’esport no crei diferències exagerades d’ordre económic, ni falses perspectives per a molts que se senten fracassats i desgraciats. Que l’esport esdevingui un autèntic constructor d’una societat més justa. Pot ajudar-hi i molt. I ho podeu fer creant una consciència més humana en totes les persones que es mouen en aquest món, en particular dels grans directius perquè els beneficis de la pràctica esportiva, tots sense excepció, són per a tota la societat no només per a uns pocs com és en l’actualitat.

Estimats Reis de l’Orient, aquest avi que estima l’esport, us demana humil que li conserveu la il·lusió i una consciència justa i verdadera de l’esport. És el regal per aquest any nou. Gràcies.

L’AVI I EL SEU PARTIT DE LA HISTÒRIA

El dia 1 de gener de 2015 ha continua jugant i es pregunta, com serà? Com el jugarè? Contra qui? I l’àrbitre com el sancionarà? Jugar el partit de la teva història amb dignitat i qualitat suposa una manteniment en la forma i una dedicació il·lusionada. L’edat pot estar condicionada per malalties, mala sort i aquelles febleses que minven el joc. Sortosament les malalties, durant el 2014, han estat força respectuoses. La sort, la respecta però no el condiciona. I les febleses han estat provocades per múltiples raons, una d’elles la pèrdua de temps o no aprofitar-lo com cal. Però de totes maneres està força content. Hi ha un objectiu que li agradaria assolir: escriure un llibre que el llegís molta gent.Pensa en aquest títol ELS DIMONIS EN EL MÓN DE L’ESPORT. L’any 2014 nomès n’ha publicat un, BM GRANOLLERS, CAMÍ D’UNA FILOSOFIA. N’està força content. Ara està pensant en diferents temes i n’està escribint un basat en la seva vida dedicada a l’esport. Són moltes les idees, però el temps dirà si pot aconseguir-ho. Té un defecte, és un xic desordenat i la constància li falla per aglomeració d’idees que volen ser escrites. L’any 2015 espera tenir una mica més de sort i a partir d’avui l’agenda será un fidel company que li recordarà la memòria. De totes maneres està content perquè els blocs li funcionen força bé i a travès d’ells i la xarxa és comunica amb força gent. Aquest fi d’any ha tingut una alegria propiciada pel Recital de Poesia del Niu d’art de Parets, del dia 28 de desembre. La presència de poetes amics a través d’internet li ha donat a la festa una promoció com  mai havia tingut. Niu d’Art Poètic de Parets és una obsessió de l’avi que estima l’esport. La poesia és l’esport de la paraula. En el món de l’esport també ha tingut alegries. Aquest fi d’any, l’equip del seu nét ha guanyat el Torneig de Nadal de Bordils, categoría cadet i literàriament està escribint la monografia esportiva de Pep Vilà, l’entrenador clau del BM Granollers en els temps gloriosos.L’avi espera que el 2015,amb l’ajuda de Déu, sigui un bon any literàriament en la modalitat de l’assaig, la narrativa i la poesia.