Champions league 2016.

El partit per assolir el títol, disputat entre dos equips espanyols i concretament de Madrid no li va fer cap favor de qualitat a la competició. Vaig seguir atentament el partit, però la pròrroga la vaig seguir per ràdio. Francament no va ser un partit dels que fan història, més aviat un partit que desmereix la competició. Per a Espanya era molt important la final entre dos equips de la seva lliga nacional. Però per a l’esport en genral i per al futbol en particular més aviat fou decepcionant. No va oferir un espectacle que fa història sinó més aviat un que de la història en fa un oblit. Calia esperar una final esportivament brillant i no ho va ser i en massa moments del partit feia la impressió que l’espectacle els hi venia gran. Òbviament que l’equip blanc tècnicament es veia superior, però també el barrat hi posava més cor però sense massa intel·ligència. Precisament el gol dels blancs fou un gol fruit d’una errada defensiva i d’una errada arbitral. No tenia que haver pujat mai al marcador. Però nio un equip ni l’altre havien fet prou mèrits per merèixer-ho. Si tècnicament els blancs eren més tècnics, cal reconèixer que aquesta tècnica tenia massa sovint el suport d’una posició al camp dels barrats improvisada i un xic desordenada. Molt atacs de l’Atlèetico morfien als peus del Real Madrid per culpa d’un atac massa tancat que aglomerava la defensa blanca facilitant el seu joc i convertint el futbol en un joc gaire bé d’aprenents. Xuts a porta i rematades de cap tècnicament defectuoses i donava la impressió que mal entrenades facilitava el treball del porter i de la defensa i acusava als atacants d’innocents i alguns cops d’aprenents. El primer gol dels blancs va ser un clar fora de joc i els gols dels barrats  demostratiu de que es mereixien un premi millor. Vist el partit em vaig plantejar que si la Champions league era una lliga de cxaampions o d’aficionats. Per què hi ha equips d’aficionats que juguen força millor. El fet d’arribar els dos equips a la final, que a primer cop d’ull s’hauria de valorar com un mèrit del futbol de la federació espanyola, fou una demostració que a la lliga europea li falla quelcom important perquè no s’entén que quedin en la cuneta equips de millor vàlua futbolista, com ha succeït enguany. I no tota la culpa la tenen els jugadors o els clubs, la culpa, penso i n’estic convençut, té un altre destí és enlairat i que es serveix de l’esport d’una manera gens respectuosa, ni digna. Senzillament cal dignificar els valors humans de la competició i el primer reciclatge cal fer-ho als nivells més alts de poder i de govern. El campió s’emporta els honors, però l’esport se n’emporta la penitència. Així penso i així o manifesto, per experiència  esportiva i per amor a les essències més pures de l’esport que el gran futbol d’avui contamina.

Una alegria esportiva triple de l’avi que estima l’esport

Llegint L’Esportiu del diumenge 29 de maig de 2016, la secció esport.cat ha traslladat l’avi a la seva jovenesa. Han estat tres notícies: a) l’esport escolar com estructura d’estat, b) el model esportiu català explicat als representants dels comitès olímpics europeus i c) el programa Esport Blanc Escolar.

Els esports d’hivern han estat els preferits de l’avi que estima l’esport. Eren els anys cinquanta del segle passat que la Federació Catalana d’Esquí va demanar que qui era aleshores el Pare Sala, escolapi, dirigís pedagògicament un curs escolar d’esquí al Pirineu Català i per raons que ell es guarda, el seu superior no li va ni comunicar, però se assabentà. Alguna raó hi havia perquè la Federació li atorgà un trofeu d’esquí. A l’avi li agrada l’esquí i en va senyalat, una fractura de fèmur. Al costat de l’esport de la neu hi ha l’hoquei sobre gel. L’avi va formar un equip escolar d’hoquei sobre gel, el segon equip que els anys cinquanta del segle passat hi havia a Catalunya.

Els esports escolars, durant la seva etapa docent, van ser la nineta dels seus ulls i a Barcelona i a Granollers hi va dedicar els seus esforços. De la seva tasca a Barcelona en guarda el record de la medalla de bronze de l’Ajuntament en reconeixement a la dedicació a l’esport escolar i de Granollers, la medalla d’argent de la federació catalana d’handbol per la dedicació a l’handbol escolar. L’afirmació del Secretari General de l’esport, que cal assegurar el model escolar com una ”estructura d’estat a preservar de cara al futur” l’il·luminà la mirada i li confirmà que el treball escolar dut a terme a Catalunya en temps difícils de la dictadura per persones que creien en l’esport com factor de convivència, fou un treball de base i que amb ulls agraïts el considera el millor premi que mai li podien atorgar.

La tercera alegria, l’atenció que l’esport català mereix de l’olimpisme. Precisament l’avi que estima l’esport va dedicar hores de la seva vida a la il·lusió d’assolir el Comitè Olímpic Català amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

La trobada a Port Aventura del representants dels Comitès Olímpics Europeus fent conèixer al món el model català de l’esport ha esdevingut per a l’avi una alenada d’aire fresc que li referma l’esperança de poder gaudir la realitat d’una Comitè Olímpic Català. L’avi està convençut que serà una realitat perquè les portes que va tancar Joan. A. Samaranch les obrirà la independència de Catalunya. La no existència a Espanya d’un Comitè Olímpic Català és un greuge històric al protagonisme que ha tingut i encara té Catalunya en la creació de l’olimpisme a Espanya i en la situació al món de l’esport de la pell de brau.

Educació cívica i esportiva a la pell de brau

Civisme i esport són dues manifestacions de convivència, si bé és veritat que civisme denuncia una manera de comportament que també conviu esportivament. Seguint les xarxes i respectant el dret d’expressió de tothom no es pot evitar una sensació de preocupació i perquè no de rebuig, davant de certes manifestacions que són un insult a la convivència, un rebuig de l’altre i una manifestació oberta d’odi. El món de l’esport és un mirall prou clar i evident. Dissortadament el respecte a la diferència no és a Espanya una pedagogia practicada com cal a tots nivells, començant per l’institucional. Les xarxes són un mitjà en el que sortosament tothom té dret a dir-hi la seva però dissortadament expressen també el baix nivell de civisme de massa gent. És inversemblant, que l’esport en un principi activitat de germanor, esdevingui ocasió d’enemistat i odi. I en la presència d’aquest fet antidemocràtic, anticívic i antihumà s’hi intueix la feblesa del sistema educatiu del país. I no tinc cap escrúpol d’acusar el sistema educatiu de l’estat. És indefensable que un jugador que ho ha donat tot per la Selecció Espanyola, com Iniesta, perquè s’ha integrat a Catalunya, fitxat pel Barça, sigui punt de mira dels franctiradors anticatalans per saludar al públic amb unes paraules en català. I és més indignant quan aquest comportament és permès dintre l’anonimat. Em diran que es tracta d’un espai delimitat, però és un espai d’abast universal i si els responsables de l’ordre públic hi fan la vista grossa demostren que allò que menys els importa és la convivència. Iniesta mereix tots els meus respectes i si parla també català palesa un grau més de qualitat humana i de civisme. L’estat espanyol s’hauria d’avergonyir de situacions com l’esmentada i preocupà força més del seu sistema educatiu, social i sobre tot si és cent per cent humà. I si no ho fa va contra els fonaments de la Constitució Espanyola expressats en el preàmbul. Benvingudes les xarxes que permeten expressar-se lliurament, però indispensable un sistema educatiu d’una pedagogia sobre el respecte a tothom. Dissortadament la democràcia a Espanya no és un instrument de bona convivència sinó un mitjà d’antidemocràcia contra les diferències humanes. Sense un profund respecte al fet de ser persona, incloses les enemigues, la democràcia no serà mai un model perfecte de convivència. I és penós que l’esport esdevingui un mitjà de controvèrsia sense diàleg i basada en l’insult. Hi ha molt a fer encara en la convivència universal per poder viure en pau.

Les estelades van parlar...

És vergonyós i contra natura convertir un partit de futbol en un  titella polític. Però els resultats parlen, acusen i posen en evidència. Perquè una competició esportiva ha de portar el nom del Cap d’Estat? Vint segles d’història han de copiar els esdeveniments del Circ Romà aixecant o abaixant el dit per derrotar o proclamar guanyador? Era aquesta la imatge que visionant el partit, el meu subconscient em desvetllava. El partit de final de Copa entre el Barça i el Sevilla propicià veritables provocacions històriques. I una vegada més es confirmà que la història d’un país la escriuen les persones malgrat la voluntat contrària del poder. Del partit d’ahir m’hi sobrava la presidència en les condicions que estava.

Em va causar sensacions d’una manipulació descarada encarregar l’arbitratge del partit a un policia per bon àrbitre que sigui sobre el paper però no ho va demostrar. No tinc res a objectar al repartiment de banderes espanyoles que duia a terme una entitat hispana, encara que penso no erro quins eren els seus objectius gens solidaris. Va ser una demostració de prepotència i voluntat destructiva el volum de l’himne nacional espanyol per silenciar la voluntat d’una part molt considerable de l’estat amb el que està en desacord i se’n vol separar. Una demostració més de la falta de voluntat dialogant. Només faltaria que la sentència judicial permetent l’entrada al camp de futbol de les estelades fos fruit d’una demostració amanyada de independència judicial per demostrar davant del món allò que no és la realitat, ni la veritat. És evident que la necessitat del vot espanyol que té Alemanya converteix en escolanet el govern del PP. Però cura, si fou aquesta la política en el rerefons del partit de Copa. Encara es posaria més claredat en la manipulació política existent. Allò, que es proclamava però que en realitat no es practicava és fe creure que la política no manipulava la justícia, ni l’esport. Les manifestacions, al respecte, del President de la Lliga de Futbol Professional, no eren prou clares? Cap dirigent esportiu i polític nacionals no han dedicat mai un minut a intentar descobrir els arguments qualitatius que representa la internacionalitat d’un equip català que amb la seva actuació potencia mundialment el valor futbolístic d’un país, al que odien, i que amb una solidaritat de convivència, que vol pacífica, el país odiat vivifica. Perquè els èxits de l’esport català a tots nivells i que són molts, actualment en el llibre de la història de l’esport mundial s’escriuen en el capítol d’Espanya i no en el de Catalunya que s’obliga des del poder a oblidar.

Sortosament, gracies a la veu de l’estelada, que l’himne nacional pretenia emmudir, tot el món es va assabentar que la Copa del Rei l’havia guanyada l’equip català, quins èxits són valorats mundialment. El vent de les estelades va escampar la victòria de la veu d’un país que vol viure en llibertat i en pau essent present amb identitat pròpia en la comunitat mundial. L’esport va fer, en la final de Copa del Rei, Catalunya més internacional. La veu dels pobles, la natura les recolza i la història la reconeix. No em va agradar el partit. És matèria d’un altre article. Però m’agrada moltíssim el missatge que si llegeix. L’esport farà Catalunya independent.

Avui ja ho és una mica més. És el pensament de l’avi que estima l’esport i molt més Catalunya.

La història, la naturalesa i les diferències són arguments de base que també es manifesten en l'esport independentment de les relacions mundials que el procès de la història protagonitza i s'esforça en demostrar  quina és l'autèntica filosofia de la globalització que ha de dissenyar la imatge del mópn actual. 

La inconstitucionalitat en un partit de futbol.

Portar l’estelada en un partit de futbol és inconstitucional segons el President del PP català Sr. Garcia Albiol. Una bandera és l’expressió dels sentiments i pensaments de moltes persones i exhibir-la és un dret constitucional, independentment que la bandera sigui pròpia d’una nació o no. Negar l’entrada en un camp de futbol amb l’argument que pot causar aldarulls, no significa res més que incapacitat política de programar la seguretat dels estadis o pistes esportives. Dissortadament massa baralles onegen la bandera espanyola i una baralla a l’aixopluc de la mateixa no deixa de ser un aldarull, que necessita l’actuació de la policia. Acusar de provocadora una persona perquè          porta una estelada o una ikurrinya és atemptar contra la seva dignitat i no respectar el dret que la Constitució li atorga, encara que no cal perquè és un dret natural. L’expressió manipulada és conseqüència d’una programa educatiu que no compleix els objectius que li corresponen. Considerar un aficionat al futbol un provocador perquè porta una estelada denuncia una feblesa democràtica política que cal denunciar per incapacitat dels responsables o per mala voluntat. Que els provocadors i els agressors han de ser controlats, ningú ho nega. Per això existeix la policia. Que un camp de futbol es converteixi en una batalla campal política diu molt poc a favor de les persones que s’hi involucren o dels organitzadors de l’esdeveniment. És lamentable que un partit de futbol que pel seu natural és una relació d’amistat, per culpa d’unes interpretacions incorrectes de l’esport sigui considerat com un perill social. És vergonyós que s’hagi arribat als extrems que per jugar un partit de l’esport que sigui, esdevingui necessària la presència de la policia. És una de tantes demostracions de les mancances socials i polítiques, resultat d’una estructura educativa desfasada i positivament negativa, per allò dels seus fruits els coneixereu. Davant d’aquest comportament políticament incorrecte per anticonstitucional i gens respectuós amb les persones i amb la nació catalana, honestament penso que, com diuen els castellans, “a grandes males, grandes  remedios”,el que caldria fer és no presentar-se a jugar el partit amb totes les conseqüències. Estic convençut que els nostres “amics” enemics correrien a demanar que no deixéssim la competició espanyola per una raó molt simple i reconeguda per un alt càrrec de la Delegació Nacional de l’Esport, sense els equips catalans la lliga seria un desastre econòmic. Estic convençut que allò que necessiten els que “tanto aman Cataluña” és un escarment de campionat i que fassi soroll a Europa. Donen lliçons de respecte a la llei i són qui menys la compleixen, començant per no respectar la llei natural del respecte a les persones. Senzillament converteixen l’esport en un “facedor de agravios”.