L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 13 de desembre del 2016

Pilota d’or i bota d’or, dos guardons antisocials




Reconèixer el mèrit de les persones és un deure social que ajuda a la convivència. Però hi ha reconeixements que en les seves consequències fomenten els demèrits i alló que estimulen és l’incivisme al més alt nivell d’informació. És veritat que Messi i Cristiano són els millors jugadors del món? Des d’una valoració pedagógica i social tots dos tenen molt a desitjar. Brillen perquè juguen en equips que els fan brillar. Fer gols és el gran mirall de l’esport. Una vergonya. Hi ha molts jugadors al món tant i millors que ells i es queden pel camí. No crec que Cristiano es mereixi la pilota d’or. Valorar un jugador projectat al món multimilionàriament i amb un equip al seu servei és jugar el partit de la injustícia social a nivell esportiu. En els equips n’hi ha molts de jugadors  que controlen la  pilota i la visió de joc millor i que sense ells els guardonats no serien ningú. A l’hora de la valoració quins són els arguments? Per què ha fet més gols que els altres? Si la majoria els hi han posat als seus peus perquè introdueixin la pilota dintre la porteria. La valoració esportiva que la premsa de primera línea fa dels jugadors normalment no la comparteixo. No es valora el comportament de tot el temps de joc, només la sort d’una o dues jugades. No és just. El millor jugador d’un equip fa més errades que encerts i a l’hora del conjunt pot més l’amiguisme que no pas el jugador millor situat per poder rebre el passi. No és cap mentida afirmar que més d’un jugador, per exemple a Can Barça, pel control de la pilota, de l’espai, de la visió del joc són mereixedors de guardons i no els reben perquè han de fer d’escolanets del fenòmen, que a l’hora de la veritat ho deu tot als escolanets. La supervaloració esportiva d’un jugador va lligada a la valoració económica que és una autèntica vergonya, una befa humana i una injustícia social. Es converteix l’esport en un desequilibrador pervertint la seva funció educadora i social. Sóc conscient de la duresa de les meves afirmacions. Però m’agrada valorar els jugadors per la seva qualitat i sincerament no hi veig tanta diferència. El problema rau en el fet que la gran economia necessita el joc de l’esport fonamentalment del futbol amb la col·laboració de la televisió, que no és un servei al públic sinò que se serveix del públic, básicament les teles privades. I dissortadament aquest joc li va com anell al dit a la política malgrat faci veure el seu interés perseguint el defraudador, perquè només l’interessen els diners i no es procupa d’un esport digne a nivell humà. I quan afirmo digne em refereixo a l’esport com mitjà de subsistència també. Em sap greu, per la festa de la pilota i bota d’or palesa la gran corrupció dominant al voltant d’interessos econòmics. S’han d’atorgar premis? Sí, però verdaders i justos.

dilluns, 12 de desembre del 2016

Carta oberta als jugadors del BM Granollers



El proper cap de setmana teniu davant vostre un repte. Els reptes no han de fer por, tot el contrari, generar confiança si es té fe en un mateix. Jo ni tinc molta de fe en el vostre equip. La majoria no em coneixeu. La meva vida em porta per altres camins aliens a l’esport però sento l’esport i estimo el BM Granollers. El dissabte, el vostre contrari, que no enemic, serà l’equip propietari de la pista. Però no una sentència abant maxt. He seguit alguns partits vostres per televisió, entre ells el d’Ukrainia i si m’ho permeteu he de fer-vos una observació. A les segones parts sou els mateixos jugadors que els de les primeres i també les podeu dominar. A Lleó tindreu un enemic que voldrà dominar des d’el primer minut. I aquesta pot ésser la gran arma vostra. No perdeu la moral, la victòria s’assoleix si el marcador està a favor quan l’àrbitre xiula el final. No penseu en res més que vosaltres podeu, La tècnica la teniu, la confiança, ni perdent l’heu de perdre perquè al final guanyareu, a les grades heu de sentir, encara que absent, que l’afició us recolza i us aixorda empenyent-vos. Però hi ha un tema molt important que us ha de donar ales. Esteu en la línea dels millors. I en aquesta línea hi ha un jugador important, la sort, busqueu-la. Una de les maneres de buscar-la és no enfrentar-se amb els àrbitres. No els hi porteu la contrària. Sigueu raonables amb la mà estesa. Un àrbitre respectat, és un amic invisible a la pista, no fa mal procura ser just amb qui el tracte amb educació i esportivitat. Els errors arbitrals, els pitjors, no és el desconeixment, són els nervis que impideixen ser neutral i posant-hi tota la voluntat involuntàriament s’equivoca. No caigueu en aquest perill. Per què ho dic. Per experiència. Alló millor que pot fer un àbitre és no regalar res, ser just. I encara que no ho sembli, aquest comportament depèn en gran part dels jugadors i dels tècnics. I una observació, davant d’un públic contrari als visitants, l’esportivitat de l’equip de fora sense escarafalls, sinò amb educació i callant pot decantar l’arbitratge. Perdoneu la meva intromissió, però estic convençut que podeu guanyar la Copa. Voler és poder.

Llàgrimes del cor en silenci



Ulls humits amb la mirada perduda parlen silenciosament de les intimitats de l’ànima en el record de l’ànima amiga. La natura, en silenci, promou trobades transcendents en les que només els ulls parlen i les paraules hi són sobreres. Un adèu per sempre omple ulls de llàgrimes i alimenta el desig de futures trobades. L’amic, acomiadat d’aquest món, reposava immòbil en el llit del repós etern amb el sublim silenci de dos rams de flors. No parlava. Molt a prop, la familia rebia el consols dels amics i amigues. Però em va omplir l’ànima la intensitat humida de la mirada d’un amic, que recolzat a la paret amb l’esposa al seu costat, escoltava i vaig entendre que era més creïble una encaixada i una abraçada que una paraula. Parlava amb els ulls i els seus llegien els meus. Un intens missatge de l’amistat viscuda en vida. Una amistat amb el segell de l’esport i amb l’escut d’un club que els va veure nèixer com a jugadors de futbol i que els acomiadà a l’hora de la jubilació de la pràctica esportiva. Dos amics fent-se companyia en el tanatòri, portal simbòlic del pas del temps a l’eternitat, reafirmant fins sempre la seva amistat. Dos amics que formaven part d’un grup d’exjugadors de futbol que conmpartien l’edat de la jubilació  en tertúlies de carrer discutint la jugada i que demostraven un civisme i humanisme senzill i sincer quan els trobaves passejant. Eren espais feliços de la seva vida, plens d’enyors de temps viscuts i de vivències que els feren més persones. I l’esport del futbol fou un excel·lent modelador de les seves vides. Tots ells, els del grup, m’havien fet passar estones agradables amb les seves jugades dels últims anys en actiu amb l’EC Granollers. I un d’ells, el del ulls humits, havia col·laborat entrenant l’equip infantil de la meva escola, forjant l’esperit dels aleshores infants, els dos jugadors que el CF Barcelona els va voler pels seus equips fins arribar a l’equip gran.
El missatge d’aquella mirada humida m’obrí els meus ulls que l’acompanyaren i em convidaren a pensar en la veritat de la grandesa humana, encara que limitada en el temps, però infinita intensament en la transcèndencia. En uns pocs moments, aquells ulls plorosos, del també meu amic, m’ensenyaren que l’amistat quan és verdadera esdevè eterna i si es plora la seva absència és perquè la companyia continua en un silenci que mantè viva l’amistat fins al nou i feliç retrobament etern. És la fe de l’esport que ensenya a viure i entrena la gran jugada coronada amb el llorer del jardí, camp de la vida. La vida continúa perquè és eterna.

dissabte, 10 de desembre del 2016

Dol en el futbol de Granollers



La història de l’esport granollerí, és la vida de persones que de l’esport en feren la seva vida i amb l’esport portaven arreu el nom de Granollers. José Antonio Aguilar i Jaume de Vega  amb l’esport del futbol feien ciutadania i convivència. José Antonio en la direcció d’entitats i Jaume de Vega jugant en el camp. Ambdós ens han deixat per gaudir d’un esport que sempre és viu i amb el que mai ningú hi perd. Que reposin en pau. El dol de l’E C Granollers ha de ser l’homenatge a la seva gent, aquella gent que va creure en l’esport i esdevinguè un exemple. L’EC Granollers, la segona entitat esportiva més antiga de la capital del Vallès Oriental, desprès de l’Ocellaire, nasquè l’any 1913 essent fundador i primer president el Dr. Pius Canal, recordat per l’historiador Joan Garriga amb una biografia que no pot faltar en cap biblioteca granollerina dels amics de l’esport i especialmente dels amants del futbol. José Antonio Aguilar  fou president de l’entitat i una persona clau en la celebració del centenari. President de la Penya Blanc-blava de Granollers, gran defensor dels colors que portava el seu cor, però, al mateix temps, dels colors del Granollers. Les alegries compaginaven amb els mals de cap però quan s’estima llàgrimes i somriures fan més gran la persona. Jaume de Vega, jugador fet en l’EC Granollers, portà el nom de la seva ciutat jugant en diferents clubs i categories, la primera inclosa, de la federació espanyola. Un amic seu des de la Patagonia, que ha llegit la meva nota a facebook, m’ha recordat el gran jugador que era i sobre tot la gran persona quan en la seva feina procurava ajudar a les persones que li demanaven la seva col·laboració. Per definir el seu temperament de jugador me l’ha recordat amb la camiseta sempre bruta d’anar per terra, exemple de dedicació máxima i sense por als riscos. Francament veure còrrer  per la banda el Jaume, directe a porta i marcar un col, produia una satisfacció esportiva i una felicitat interior íntima  pels valors que l’esport, en el nostre cas el futbol, desenvolupa en la vida de les persones. Esport i humanisme, José Antonio Aguilar i Jaume de Vega, eren el leimotiv que portaven escrit en el seu cor. Com amic i persona de fe els hi desitjo el merescut repós etern. El dol per la seva mort ha de ser garantia de la seva veritat. Fins sempre, amics.

dimarts, 6 de desembre del 2016

Alló de l’esport que no li agrada a l’avi



Directament al gra: que l’esport fabriqui multimilionaris. Crec en l’esport com un mitjà de vida, no crec en l’esport com un instrument de desigualtats socials. I avui, a ple segle XXI l’esport em sitúa en una cruïlla que no hauria d’existir mai. Una questió per la que força gent em titllarà de malalt mental. I és. Un futbolista que pot evadir 150.000.000 €. Un escombriaire que no arriba a mileurista. Qui treballa millor per a una societat sana? Per a mi, sense cap mena de dubtes, l’escombriaire perquè la neteja dels carrers de les ciutats i els pobles és una necessitat en benefici de la salut dels ciutadans. També  del futbolista. Que aporta el joc del futbolista a la salut pública? No creieu que la política hauria de ser el veritable coordinador de la societat procurant una vida digna per a tothom? Alló que fa la política és fer més rics als que més tenen. Penso que aquest tema ha de ser un objectiu primordial per assolir el benestar d’una convivència digna i en pau, salvant les diferències justes que una convivència  verdadera ha de respectar. De la mateixa manera que en la cultura de la gent hi ha diferències, és normal que en l’economia també. I en aquesta tasca existeixen dues coordinadores bàsiques: la política i la religió. Arribaran a posar-se d’acord algun dia? Però hi ha més questions del món de l’esport que no m’agraden. Les diferències en la persecució política dels defraudadors esportistes. I aquest tema em porta a ser força mal pensat. I molt més quan un jutge ha prohibit publicar el frau d’un jugador del R. Madrid. Em pregunto per què es pot publicar la persecució dels jugadors del Barça, sense límits i la del jugador del Madrid, no? I pel que vaig llegir, sembla ser que per algun motiu, certa part de la justícia espanyola quedaria massa marcada per la part de culpa que hi té. Perseguir els jugadors del Barça és castigar Catalunya per què vol ser independent i per impedir-ho fer-li mal, on més li dol, el diner i el futbol. I dóna la impressió que aquesta prohibició judicial beneiex, perquè estafar l’estat no és cap  culpa. Senzillament opino, que els poders han de ser molt prudents en les seves paraules i en les seves accions, per què la gent pot treure’n les conclusions que lògicament se’n poden derivar. I penso que la meva argumentació és racional i lógica. Per què per assolir una societat justa i creïble és indispensable que les autoritats polítiques i religioses siguin justes i creïbles. I en el món del segle XXI están molt lluny de ser-ho. Senzillament amb la seva política, ambdues, están prostituint l’esport. És molt dur, perquè, contradicció irresponsable, hi ha massa esportistes que passen gana. I davant d’aquest panorama tan negre, l’avi que sóc independentista, em pregunto, com será l’esport que tan estimo quan Catalunya sigui un estat europeu lliure i independent? En el tinter hi queden més preguntes per contestar.