“Si tots estiguessin al meu nivell potser seriem primers”

Paraules de Cristiano Ronaldo publicades a La Vanguàrdia, el dia 28 de febrer de 2016 a la pàgina 12.És veritat que les va pronunciar desprès de la humiliació rebuda al seu propi estadi a mans de l’equip rival de Madrid, l’Atlético i que allunyava el seu equip dels primers llocs de la lliga gairebé impossible d’aconseguir. Aquestes paraules són una befa i un insult als seus companys d’equip. Malauradament la imatge del “number one” madridista l’ha modelada la premsa i el seu president. No és la humilitat i la senzillesa norma en el jugador madridista. Referent a les seves paraules, tal vegada caldria recordar-li, que si ell fos més persona possiblement l’equip rotllaria d’altra manera. No fa massa dies que en unes declaracions es mofava de l’amistat entre els jugadors del trident barcelonista i en el seu llibre de psicologia no s’hi llegeix aquell capítol que l’amistat viscuda dintre el camp es crea  en les relacions al marge de de l’esport. Un sopar o un dinar d’equip organitzat pels mateixos jugadors és una demostració de bones relacions cordials, que ell és incapaç d’entendre. Qui només viu per la pilota, la pilota l’enterra. Allò            que ha d’entendre el jugador del Real Madrid és que la situació actual del seu equip té un culpable molt significatiu, ell mateix. Qui s’erigeix en el millor ho ha de demostrar i els fets se li han girat en contra. La supèrbia de viatjar amb un avió particular per motius que només ell sap acostuma a ser auto-venjativa. Ningú amb dos dits de front nega la qualitat esportiva de la plantilla del Madrid i de la seva capacitat. Però també és veritat que són persones i com a tal sotmeses a les conseqüències d’enveges. I aquesta és una imatge que en l’actualitat projecta el Real Madrid, capitanejat per Ronaldo. L’orgull porta a l’odi i  a l’autodestrucció. Sr. Cristiano Ronaldo, una mica més d’humilitat, jo no li nego la seva categoria esportiva és vostè mateix que la destrueix. I la  destrueix jugant i de la manera com celebra els gols i com respon a les jugades fallides. La humilitat no porta al fracàs, no és un defecte, és la base de l’èxit que mai és excloent. Si el MADRID enguany fracassa no és culpa dels altres, majoritàriament és seva, Sr. Ronaldo, perquè el seu comportament en el camp és una demostració continuada d’orgull i de falta de respecte als companys. Li dic amb tota sinceritat, allò millor que pot fer el seu club és donar-li la baixa sense indemnitzacions perquè no se les mereix. Sr. Cristiano Ronaldo qui no està al nivell de persona, els jugadors són persones, en el Real Madrid, és vostè.

L’hoquei sobre patins a la meva vida

Va ser a Puigcerdà on vaig conèixer l’esport del patinatge i del que em vaig enamorar. I foren precisament els alumnes que van encendre aquest foc en la meva vida perquè la majoria sabien patinar i una de les seves activitats era precisament el patinatge. Em va plaure molt però mai vaig aconseguir patinar amb normalitat. Però la gran empenta va donar-me-la Tito MAS, quan amb jugadors catalans va portar un gran equip que feu les delícies dels alumnes i de la població. Primer al pati de l’Escola Pia malgrat les seves minses condicions i més tard a la pista que l’ajuntament construí al costat de l’estany en vista a l’hoquei gel. A Puigcerdà es formà l’AEP que jugà a tercera divisió catalana i fou la base de l’equip posterior de gel. Ultra de Tito Mas, es desplaçaran a Puigcerdà el Voltregà, el Vic i el juvenil dels claretians. Va arrelar de tal manera que el porter de l’equip de l’Escola Pia, Joan Antoni Roca de Vinyals va fitxar pel Club Patí Voltregà. Una vegada traslladat a Barcelona vaig intentar formar un equip amb alumnes dels escolapis de Sant Anton però amb poc èxit perquè no va quallar. I durant la meva estada al escolapis de Granollers ho vaig intentar dues vegades amb poc èxit. Cal dir que a Granollers ja hi havia hagut un primer intent. La primera vegada que ho vaig intentar fou amb un equip de l’Escola Pia, que va jugar competicions de la Federació Catalana i la segona, una vegada secularitzat, em van demanar la meva col.laboració, es va fundar el club i l’equip corresponent però una sèrie de mal entesos i d’irregularitats van posar fi a l’intent. Cal reconèixer que introduir un equip de les característiques de l’hoquei sobre patins patia massa dificultats. De totes maneres el Club, gràcies a l’afició, tot s’ha de dir, de les mares, va continuar amb el patinatge artístic essent en l’actualitat una entitat molt preuada en el món del patinatge. Personalment les meves amistats de jugadors internacionals i federatives em van permetre gaudir de grans partits internacionals i de Campionats del Món celebrats a Barcelona. Em sap greu, però en relació amb el patinatge sobre rodes no vaig aconseguir els objectius desitjats. És veritat que no tots els indrets i tots els temps són hàbils per a tot i allà on siguis comporta’t d’acord amb el seu model de convivència a tots nivells, l’esportiu comprès. Durant la meva estada a Barcelona en col·laboració amb el Club Barcino vaig organitzar un torneig en el que conjuntament amb la classificació dels punts per partit, n’hi havia una altra que puntuava per punts de deportivitat. Només se’n va jugar un i prou. Vaig canviar de Col·legi.

mini handbol

Quan els anys seixanta va aparèixer el mini-bàsquet, el President del BM Granollers, Sr. Emili Botey va creure que era una molt bona idea i va organitzar a Granollers el "minibalonmano", quin nom i quines normes vallesanes no foren acceptades per la Federació Espanyola. Pocs anys desprès la Federació edita el reglament de l'handbol dels petits que era una còpia de l'ideat pel BM Granollers amb el nom de base de benjamins, infantils. El cartell del mini handbol d'enguany m'ha portat a la memòria aquest fet en el que el BM Granollers fou una vegada més capdavanter de l'handbol català i espanyol. Amb el Senyor Emili Botey vaig arbitrar molts partits de mini-balonmano. Recordo com alliçonava als petits jugadors quan els hi senyalava una falta. El Sr. Botey era un pedagog de l'esport. Amb ell l'esport de l'handbol va assolir valors afegits de civisme i presència del poble.

L’esquí una pedagogia de la vida

L’esport de la neu, en els 8 anys d’estada a Puigcerdà, esdevingué una càtedra de pedagogia i psicologia de la vida. No per possibles lliçons teòriques, sinò per les deduccions i consequències de la pràctica. La primera gran lliçó fou la de saber comportar-me davant l’adversitat i posteriorment n’arribaren de noves. L’exercici de l’esquí en la temporada de la neu es convertí en una classe setmanal més, independentment dels dissabtes i dies de festa. Tots els alumnes interns dedicaven un matí setmanal a la pràctica de l’esquí a la Molina. Un any van disposar d’un professor austrìac que va revolucionar l’esquí que es practicava a la Molina. Però no nomès l’esquí, sinò l’educació física a l’escola. El dia de la seva prsentació al Col·legi de Puigcerdà va dirigir una classe d’educac ió física que li va donar una nova dimensió per la seva tècnica i la seva pedagogía. I els alumnes no van desaprofitar les seves ensenyances i a mi personalment em va obrir nous horitzons que vaig procurar portar a la pràctica durant els anys de professor d’educació física i promotor esportiu. La pràctica de l’esquí no es limitava nomès a les classes matinals a la Molina sinò que es complementava amb excursions i estades en altres estacions d’esquí, especialment franceses. Una de les estacions era la de Puymorens, molt propera a Puigcerdà, amb unes pistes molt fàcils per els aprenents i divertides pels experts per la seva llargada i per les figures que s’hi podien dibuixar. Unes altres instal·lacions eren les Aix Les Thermes, molt més tècniques i mès apropiades pels esquiadors ja formats.  Les estades que vaig gaudir foren una a Courchevel i l’altra a Alp d’Huez, als Alps francesos. De la primera recordo que coincidia amb l’any de la seva inauguració i que els alumnes dels escolapis  mereixeren l’atenció d’esquiadors  d’alt nivell francesos, un dels qual em va demanar d’on eren aquells joves esquiadors i tot seguit va afegir que si fossin francesos amb tota seguretat formarien  part de la selecció nacional gala. Les pistes eren excel·lents i l’Hotel on ens hostetjavem si  no recordo malament era el de la Federació d’esquí francesa. Alp d’Huez era un altre estil, amb pistes que enllaçaven amb pistes suïsses i que satisfeien les exigències dels bons esquiadors. En una i altra estació les meves habilitats eren un xic limitades i la precaució molt exigent per la responsabilitat que tenia dels alumnes. No podía corre riscos. Però les experiències foren molt saludables. Vaig assolir una idea més universal i social de l’esport i les seves possibilitats de configurador de convivència.

La temporada d’esquí, a l’Internat d’alta muntanya, gaudia d’una festa de fi de curs. Eren els campionats interns que se celebraven a la Molina i en els que els pares i familiars hi tenien les seves proves per competir al costat dels seus fills. La festa continuava al Col·legi de Puigcerdà amb un dinar amb professors, alumnes i familiars acabant amb l’atorgament dels corresponents guardons. Era la gran festa de familia de l’esport de neu. La neu em va fer conèixer millor la natura i sobre tot estimar-la.

ARSENAL 0 – BARCELONA 2

M’esperava gaudir d’un excel·lent espectacle futbolístic i honestament, com espectacle, em va decepcionar. I resumint, la sort va caure del costat del Barça i en pot estar content perquè va jugar amb foc. Penso que la victòria podia caure tant d’un costat com de l’altre. El Barça en fou beneficiat i com l’Arsenal la va buscar. Enhorabona. Des de la vessant del joc culè, el partit va donar dues cares. La primera part se la va jugar i la jugada li va sortir rodona com podía haver estat quadrada. I l’Arsenal es mereixia un gol, sense menys valorar la defensa visitant. Però durant el primer període cap arrivada perillosa, decepcionant. Es va jugar molt per la part dreta de l’atac i la raó no era altra que Messi per on ell es movia. I li van posar força fàcil la defensa a l’equip anglès que recuperava pilotes amb massa facilitat. És veritat que algunes vegades eren autèntis regals dels blaugrana. No cal citar noms peró dominava el subconscient de la Messi dependència, creat massa intensament per la premsa i en especial pels perdiodistes de TV3. Entre les notes que vaig prendre em diuen que al minut 21 i alguns segons la portería del Barça va passar per un greu perill, fruit d’una pasada a un contrari que no fou gol de miracle. Podia haver canviat el curs del partit. Els anglesos jugaven amb un futbol molt estudiat i el Barça, és veritat, ho donava tot per frenar-los. La millora ocasió de gol del Barça va arribar en el minut 44, perduda per un defectuós passi curt. Primera meitat 0 -0. La segona part va presentar una altra sintonia. El joc el va dominar més el Barcelona, el joc es repartia millor malgrat passades al contrari i el famós trident es feu més present. Resultat el gol, 0 – 1, de Messi. Penso sinzerament, Messi no va fer extraordinari, va complir el seu deure que l’obligava a marcar per la forma com li arribà la pilota. Penso que el mèrit principal es d’Iniesta que va tenir la visió de la jugada, la va iniciar, la va cedir al trident i el trident no va fer res extraordinari, va complir amb la seva obligació, amb unes jugades ben trenades, i poder fer arribar en bones condicions la pilota a Messi. Tot el que no sigui trenar jugades com aquesta no es pot considerar bon joc per part del trident. La seva reputació, la seva classe, la seva exaltació periodística i el seu sou, els hi demanen i poden exigir que la seva manera normal de jugar sigui aquesta, que en una altre clase de jugadors, si la executessin, es podría valorar de matrícula d’honor. No discuteixo el penalti, que ho va ser, però sí els comentaris que es fan quan el crac els falla sense valorar d’execl·lent  la jugada del porter quan l’atura. I una pica en Flandes a favor de Messi. Quan el periodista li va demanar si l’eliminatòria estava ja assegurada, fou molt prudent i humil respectant les possibilitats del contrari de guanyar a Barcelona. Penso que la gran genialitat de Messiés la seva senzillesa. De totes maneres com a independentista que sóc espero que el Barça guanyi el partit de tornada i l’eliminatòria i que en la seva cursa triomfal se n’emporti el trofeig. Però sense jugar amb foc.

L’esport de neu una lliçó de vida

La neu no era un element estrany a la meva vida. De nen, a la casa de pagès dels avis, cada hivern se n’hi posava un bon gruix. No hi jugava perquè les meves condicions físiques no m’ho permetien. Quan de veritat vaig conèixer la vesant esportiva i pedagógica de la neu fou amb ocasió del meu destí al Pensionat d’Alta Muntanya de l’Escola Pía de Puigcerdà l’any 1952. Tenia 23 anys. L’esquí era l’esport insígnia de l’internat i l’equipament per poder-lo practicar una obligació. Per a mi era una novetat i no en tenia ni idea. Però esdevinguè un deure. Els primers passos els vaig donar en una pista que li deien de la Font del Cúcuru, molt propera a l’estany. Era una rampa força pendent d’uns cinquanta metres de llargada i els dies de festa i d’esbarjo freqüentada pels interns i pels esquiadors de la població. Recordo que no les tenia totes i per fer la primera baixada vaig suar de valent. Desprès d’un llarguet repòs, l’ascensió es feia caminant i amb els esquís a l’esquena, decideixo fer la segona. I fou la gran lliçó. Caiguda i un arbre que hi havia al final va ser més fort i el fémur de la cama dreta trencat en biaix uns quinze centímetres. Em poso la mà a la cuixa i no em podía moure. Tot seguit un grup de joves m’envolten i amb molta cura em col·loquen en una camilla. I a pes de braços cap a l’Hospital de Puigcerdà. Tres setmanes amb un pes que estirava el fémur amb una mena d’argolla enganxada en el genoll i la cama aixecada i estirada sobre una mena de trineu. Així fins que les dues parts del fémur s’engaltaren i i el fémur tornà a ser d’una sola peça. El tracte fou exquisit i les monges no es podien comportar millor. Una d’elles era una virago amb una força sensacional, els seus braços eren una autèntica grua per aixecar-me o canviar-me de cantó. De visites no m’en faltaren. Fins in tot, els primers dies el Rector del Col·legi m’enviava els alumnes per convertir la meva estança en una aula. Com podeu suposar no va tenir continuitat. Ni els alumnes estaven per la classe, ni jo per impartir-la. Arribat el dia d’enguixar fou un drama. La cama dreta totalment en guixada arribant-me per la part de davant el guix fins a l’alçada dels pulmons. Una vegada enguixat no volia veure a ningú i em vaig posar a plorar com una Magdalena demanant la meva mare q.e.p.r. i que no he conegut. Un cop  superat el trauma, la inmobilitat era gaire bé absoluta. M’havien de moure. Als tres o quatre dies em van obligar a seure sobre el llit i posar el peus a terra per intentar caminar. Quan ja caminava amb una certa normalitat, cap a l’escola a fer vida normal. I tornar a les clases. Aquest accident va ser per a mi una bona lliçó de civisme i humilitat. Uns trenta cinc anys més tard, amb motiu de la celebració del cinquanta aniversari de la fundació del Club de Gel Puigcerdà, dos senyors, companys de taula a l’hora del dinar, em van recordar l’accident i foren del grup que en una camilla em transportaren a l’hospital. No els havia vist més. Unes gràcies molt tardanes. De caigudes en vaig patir moltes però no greus. Recordo que esquiant a la Costa Rasa de la Molina vaig caure i la neu era una glacera per la que vaig rodolar uns metres fins que emb el pal d’un esquí vaig poder frenar. Un ensurt, fruita del temps. Parlant d’accident, un d’un alumne, bon equiador per cert, que es va trencar la tíbia i el peroné amb fractura força sèria com em confessà el cirurgià que el va antendre a Puigcerdà.  Caigut davant meu i per sort força a prop del telecadira. La primera preocupació era com immobilitzar-li la cama. Em vaig treure l’anorack i el jersey i amb els pats d’esquí paral·lels a banda i banda faig servir de bena l’anorac i el jersey, immobilitzant-li la cama per poder-lo trasladar amb el menys de dolor possible. Durant el bendatge unes senyores m’ho van dir tot, des de quin poca vergonya de fer patir una criatura d’aquella manera a altres adjectius que és millor no recordar. Sort que no sabien que era un capellà a qui maltractaven per què semblaven velles de sacristia. Un telecadira plataforma i fins a l’estació on esperava un geep. El metge que va atendre a l’accidentat em va felicitar per la immobilització de la cama perquè sense la immobillització els ossos trencats  podrien haver causat una carnisseria. La recuperació fou bona i el jove esquiador a gaudir una altra vegada de l’esport blanc. Continuarè el tema de l’esquí, però ara més esportiu.