L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dissabte, 24 de setembre del 2016

Discriminar pel sexe, també en l’esport, una injustícia social.


L’homosexualitat és una realitat natural que mereix tot el respecte del món perquè són persones intel·lectualment i passional amb drets i deures. I des de la meva fe religiosa són també fills i filles de Déu. Un altre aspecte és com es viu en la societat actual i la tendència cívica i cultural que se li dóna. Però la seva centralitat és la mateixa de tothom i com tothom són humanitat. El tractament d’aquest tema és una demostració de la feblesa cultural quan a un gay o una lesbiana se les menys prea com si fossin l’escòria social. Dissortadament en el món de l’esport, amb un rerefons masclista massa pronunciat, que sortosament camina cap a la normalitat, encara l’insult al que es creu diferent és massa freqüent. Jo mateix arbitrant un partit d’handbol en una pista catalana ho vaig patí ficant-se en la meva vida. Per què escric aquestes ratlles?
Senzillament per donar suport des de la distància a l’àrbitre de futbol JOSÉ TOMILLERO, que necessita protecció policial per haver estat valent sortint de l’armari i reconeixent públicament la seva tendència sexual. És llastimós que per aquest motiu persones del públic l’insultin i l’amenacin i encara s’agreuja més quan amenaça un àrbitre, pare d’un nen, que jugava el partit arbitrat per José Tomillero. Quan el vaig veure per TV3 explicant el seu cas públicament vaig pensar que era una persona íntegra, com cal, defensora dels seus drets i m’ha satisfet molt que un dels llocs on ha trobat més comprensió i s’ha sentit comprès hagi estat Catalunya i un dels Clubs que li ha fet costat ha estat el FC Barcelona. Amenaçar de mort, com ell ha manifestat, a un jove gay demostra el greu desconeixement de l’ésser humà que es pateix a casa nostra i de la discriminació que es fa de les persones d’acord amb la seva condició social. Són prou coneguts els polítics gay de casa nostra, persones reconegudes per la seva vàlua social i política, que independentment de la seva tendència sexual són competents i valuosos en el desenvolupament dels seus deures i drets socials. És curiós que en països que es creuen democràtics i sexualment lliures, sigui precisament per raó del sexe que més s’insulta i amenaça. Sóc conscient que algú em pot dir que és incomprensible que per la meva formació els defensi. Precisament per la meva formació i amb l’evangeli a la mà. Una relació humana digna s’ha de tenir amb tothom i l’evangeli m’ensenya com Jesucrist dialogava cordialment amb la Samaritana i amb Maria Magdalena. Conec les deduccions que alguns basats en el seu egoisme personal n’han fet d’aquestes relacions. Sóc conscient de la influència que hi ha tingut el catolicisme en aquest problema. I també sé que la ciència i la fe no són contradictoris i la ciència m’ensenya que l’homosexualitat és una realitat natural. Sortosament l’esport ha donat un gran pas endavant amb la presència femenina en tots els seus aspectes, també en l’arbitratge.
Marta Galego és una àrbitre catalana que en un partit es va sentir “ves a rentar plats”. També va ser valenta, l’insultador hagué d’abandonar el camp de futbol i el públic aplaudí l’arbitratge. Dissortadament la mal educada és la que fa més soroll tot i essent minoria, minoria que fa molt malt. Però comportaments com el de José i el de la Marta fan avançar cap a la normalitat. Permeteu-me que acabi amb una reflexió de Ramon Llull que ens parla dels problemes del camí cap a la felicitat. L’amic a gaudir de l’amat. El José i la Marta són feliços arbitrant però lluitant. Diu Ramon Llull: “Els camins pels que l’amic va en busca del seu Amat, són llargs, perillosos, plens d’entrebancs, de sospirs i de plors, però il·luminats d’amor”. Estimar la teva afició és el camí de l’èxit.

dimecres, 14 de setembre del 2016

La UEFA no té cap autoritat sobre mi




La UEFA, per molt internacional que sigui, és una entitat privada dedicada a l’esport i políticament no em pot demanar cap responsabilitat i molt menys quan no provoco cap aldarull d’ordre públic. Omplia l’ànima d’alegria i satisfacció, veure, jo per TV, les mils d’estelades que onejaven en el Camp Nou amb motiu del partit Barça- Cèltic. Fou la resposta de no tenir por l’onejar de la senyera i la xiulada a l’himne de la UEFA perquè la veu popular és sobirana a casa nostra i és corrupció pura i dura sancionar un club perquè els seus socis són persones lliures, tenen el dret d’opinar i amb les seves opinions i xiulades denunciar la injustícia de qui no té autoritat política. Les entitats esportives i la UEFA, ho és dintre de les seves competències, tenen el deure de presentar un joc nét, que ho fassi passar bé al públic i col·laborar en el manteniment de l’ordre públic, ordre que massa sovint s’esvalota per intervencions de qui no hi té autoritat. Si onejar una bandera és desestabilitzar la convivència esportiva, per què no sanciona també, malgrat no li pertoca, els partits dels clubs on s’enarboren banderes nacionals?  En un espai independentista una bandera nacional, seguint la filosofia que es practica, també pot causar desordres públics i més quan certes persones actuen per contrariar els que no pensen com ells. Penso honestament que si se sanciona un club esportiu per onejar a Catalunya l’estelada, la sanció l’hauria de complir la UEFA que no sap defensar el seu esport davant la política. La UEFA i les entitats dependents d’ella tenen el deure de que amb la pràctica de l’esport no se’n produeixin d’actes incívics i una de les formes amb una actuació esportiva de dignitat humana dels jugadors. La política que es practica en la forma de contractar i formar els jugadors promou massa sovint situacions d’enfrontaments innecessaris. La base de la convivència esportiva rau en la filosofia i política de l’esport que es defensa. I sincerament en aquest camp hi ha molt a desitjar. Dissortadament el futbol d’elit el controla una economia que té més de corrupte que de social perquè es dona més importància a un cop de peu que fa gol que a la persona que amb la seva forma de jugar demostra creativitat obsequiant amb un espectacle artístic i poètic amb els elements que en té i molts un bon jugador. Convertir una pilota en l’estrella que il·lumina amb la seva llum la ament dels espectadors és una font que regala gaudis i felicitat, sovint amanit tot amb aquella passió equilibrada, que reparteix petons i abraçades. En la pràctica esportiva s’hi belluguen totes les qualitats humanes, les positives i les negatives, la companyonia i l’odi, però malgrat les distàncies l’esport pot conciliar-les convertint les negatives en passions creatives moderades per la intel·ligència. Cridar, xiular, gesticular són expressions que denuncien i demanen un bon joc. Què fa la UEFA per aconseguir-ho? Només castigar i fer complir la llei, com acostumen a fer massa polítics amb els seus ciutadans. Em direu que es guardonen els millors jugadors, com per exemple la pilota d’or. Penseu que pedagògicament i humana aquest guardó és motiu de civisme i convivència? Massa sovint és tot el contrari. Per guardonar, s’ha de guardonar be amb veritat i justícia i quan se sanciona també ha de fer-se amb veritat i justícia. La primera norma de la veritat i la justícia rau en el fet de tenir competències pròpies, no d’altres institucions, que ja les compliran. De ser present al camp del Barça també hauria onejat l’estelada i xiulat l’himne de la UEFA. En aquest aspecte matrícula d’honor al CF Barcelona.

diumenge, 11 de setembre del 2016

La humilitat en l’esport



Arbitrant un partit en el que tallava la violència, un jugador em va plantar cara amb “l’esport és cosa d’homes”. La resposta té una contra pregunta: què és l’home? A l’hora de valorar els valors, la humilitat no ho és considerada. Per què? Senzillament perquè la humilitat és aquella qualitat o virtut que enalteix l’home íntegra. És aquella virtut que independent de la realitat, valent o feble, alt o baix, intel·ligent o prudent, la persona hi posa tot el seu saber físic i psíquic en les seves obres, també en l’esport. Ser valent no suposa violència, ser humil no comporta covardia, senzillament ser valent i humil només la persona íntegra ho pot ser. I el que s’afirma de la persona també es pot referenciar als col·lectius. Acompanya a la valentia i a la humilitat, el respecte. I el respecte no es manifesta només amb paraules, sinó amb fets. Quan es parla molt de la  vàlua d’una persona o d’un equip, per comprovar la seva veritat són imprescindibles accions. I sovint els fets posen en evidència els efectes de la humilitat. La sorpresa de la humilitat del suposadament més feble i la sorpresa de la humiliació del suposadament més fort. I aquest missatge ens l’ha enviat el començament de la lliga nacional de futbol de la temporada 2016-2017, amb la derrota a domicili del FC Barcelona. No vaig seguir el partit per TV perquè no en segueixo cap per les teles de pagament, ho considero poc respectuós amb l’afició i encara menys amb la identitat dels clubs. El primer partit de lliga del Barça arribava desprès d’una campanya d’unes excel·lències que a l’hora de la veritat no ho foren. De qui és responsabilitat? De l’entrenador, sí. Dels jugadors, sí. Dels tècnics i directius, sí. També dels mitjans de comunicació, principalment dels programes esportius de TV3 que donen la impressió que només el Barça és important esportivament. Reconec que sóc molt, dur, però, amic lector, valora’ls si t’agrada l’esport. Referent al partit d’ahir, poques hores abans, l’entrenador havia dit que tots els jugadors eren molt bons. Per coherència tots havien de rendir a un gran nivell. Senzillament, penso que els hi va faltar humilitat i cal reconèixer, que el contrari per senzill i humil que sigui també pot guanyar. Són persones i les persones en les seves accions són imprevisibles. Possiblement és necessària valorar la persona en ella mateixa i oblidar-se dels fenòmens demanant-els-s’hi que no oblidin que són persones. L’entrenador va formar l’equip d’acord amb les seves idees, però quan va voler superar el desastre (per què en l’opinió de l’afició ho era), els fenòmens foren incapaços. El primer partit de lliga del Barça ha enviat un missatge clar i potent: valorar sí les qualitats de cada persona, però cal humilitat per fer-les lluir. I la humilitat és un ambient també i fa reconèixer el valor de cada jugador i com ho ha de manifestar a la pràctica. I en aquesta circumstància hi tenen molt a dir dos ambients: el de l’equip i el del carrer, sovint magnificat per la premsa. No me n’alegro, em sap greu, però és una lliçó molt important. I em sap greu perquè en la celebració de la Diada, l’equip més representatiu de Catalunya va perdre. Possiblement, com la història té cops amagats, ens envià un missatge dient, sigueu humils perquè en la humilitat hi ha la força que porta a la  victòria. Espero que la humilitat  porti al FC Barcelona a la celebració dels màxims guardons.

dijous, 8 de setembre del 2016

L’esport en el camí de la llibertat



L’essència de l’esport, tant el col·lectiu com l’individual, rau en la perfecció física de l’individuo que coordina amb la psíquica amb l’objectiu de la persona íntegra. I en aquest procés hi juga un paper molt important la llibertat. La llibertat no és enemiga de  tal o qual posició, ni de complir les obligacions que imposa la pràctica de l’esport preferit. És un reforçament perquè fa l’esportista més persona i per tant més lliure. En aquesta qüestió no sóc contrari al compartir amb esportistes d’altres cultures però sí que ho sóc al fet de que certs clubs prohibeixen, per exemple, parlar el propi idioma, com és el cas del català. Però sí que considero convenient que un club que fitxa un estranger procuri la seva màxima integració que comporta l’aprenentatge de la llengua. És un enriquiment cultural. Podríem trobar altres raons per incompatibilitats  que dificultessin la convivència. La pràctica esportiva gaudeix d’un llenguatge universal que pot aportar moltes raons per la convivència i ajudar a enriquir socialment la identitat del club pel que ha fitxat. Fitxar per un club català ha d’esdevenir un motiu d’orgull humà, no només per motius econòmics. Personalment em causen malestar els clubs que formen les seves plantilles a base de diners. Ho trobo una intromissió poc respectuosa  que pot distorsionar l’humanisme natural del jugador. I no m’agrada des d’una vessant de llibertat del país per què se’l pot considerar incapaç de formar jugadors de talla internacional. Sé que no és aquesta la realitat catalana, però un equip bàsicament de jugadors estrangers pot ser català? Per què penso i defenso que la identitat la defensen les persones. És compatible una pràctica esportiva d’aquesta condició amb la independència del país que el fitxa, Catalunya per exemple. Si en els Campionats del Món i en els Jocs Olímpics només hi poden participar esportistes nadius, com es conjuga amb la pràctica tan generalitzada de fitxar estrangers per jugar els campionats nacionals?
Quan penso en aquest tema esportiu relacionat amb la llibertat dels pobles em pregunto si el món de l’esport està marcant  una nova configuració social de convivència més social i més humana  per més global? Però també penso que l’esport ha de treballar més per les persones en favor de la igualtat i la dignitat no creant diferències socials econòmicament estratosfèriques, com esdevé en l’actualitat. Per altra banda l’organització social la porten a terme les persones i l’esport pot ajudar internacionalitzant la identitat dels pobles on juguen. Catalunya té el poder de captivar i convèncer pel seu civisme, la seva cultura i l’esport és cultura també catalana. És una temàtica que em fascina i personalment estic convençut des de l’esport del dret d’una Catalunya independent. Però no podem deslligar l’esport del procés polític d’esdevenir una nació lliure, nou estat europeu. Internacionalitzem l’esport català arreu del món i fem-lo simpàtic i desitjable. És un company de llibertat.