L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dissabte, 26 de novembre del 2016

La fe mou muntanyes



Per una informació de Josep Blanxart m’ha estat possible visionar el partit ZTR-BM Granollers. He vist el final de la primera part, perdent el Granollers per tres gols de diferència i gairebé tota la segona part. M’ha fet patir una mica per què al voltant del minut vuit els granollerins perdien de cinc gols i tenia la sensació que la defensa local s’imposaria a l’atac visitant. Però la seguretat de perdre s’ha transformat en una clara esperança de victòria que ha fet molt emocionans els cinc minuts finals del partit. Segons les meves notes, en el minut 19 el Granollers dominava per 21-23 que en el minut 27 s’havia passat al 27-26. Els moviments de marcador en els tres minuts darrers del partit feien patir per què en el minut 29, el resultat era un empat a 27. A falta de 50” pel final l’empat era a 28 i sortosament el Granollers amb mennys d’un minut anota dues dianes i el xiulet final deixava el marcador en un clar 28-30 favorable als visitants. El Granollers perdè el partit d’anada de dos gols, 27-29 i guanya per dos el de tornada 28-30 assegurant la participació en la fase final de la Copa d’Europa. Però independentment dels resultats, alló veritablement important rau en el fet que el BM Granollers està en la línea dels grans. Una verdadera demostració que la fe mou muntanyes.
Un autèntic desafiament de la força de la passió a la força del diner. Aquest partit, per la igualtat de forces, es podía haver perdut o empatat, però la qualitat no es perd, es mantè i amb la seguretat que seguint la mateixa línea el BM Granollers tornarà a jugar en el nivell d’una xampions. Óbviament que en el resultat que comento la sort hi ha jugat el seu partit i s’ha decantat a favor dels visitants, però també és veritat que la sort s’ha de buscar i perseguir i aquesta circumstància esdevinguè un jugador més. La visió no era la mateixa que en una transmissió d’un televisió i la identitat dels jugadors m’era difícil reconèixer-la però el joc de conjunt el seguí perfectament. Els nervis hi eren per ambdues bandes i cal felicitar als granollerins perquè han superat la passió per triomfar amb serenitat. I l’alegria de la victòria fou un esclat de felicitat amb una mena de ball esportiu molt significatiu. Enhorabona i endavant, BM Granollers, amb fe es mouen muntanyes.

diumenge, 20 de novembre del 2016

Són els jugadors nomès els responsables?



Seguint partits de futbol, bàsquet i hàndbol, m’he preguntat moltes vegades quina és la tasca dels entrenadors. La meva crítica, lluny de no valorar com cal la dels entrenadors de les categories inferiors que mai serà prou valorada, va dirigida a la dels equips de l’elit. Els darrers resultats dels equips de futbol i bàsquet del CF Barcelona m’han tornat a plantejar-la. I me la faig perquè, crec, que la feina fonamental de l’entrenador no és demanar tal o qual jugador sinó que tota la plantilla estigui en forma per poder jugar els partits corresponents. És obvi que les lesions i les malalties hi juguen el seu paper, com sovint la sort, i la sort s’ha de buscar i per trobar-la s’ha d’arriscar. Els darrers resultats de l’equip de bàsquet són molt significatius. Contra el Madrid quants jugadors catalans saltaren a la pista? Crec que cap. La majoria, per no dir tots eren estrangers. Quan es van a buscar fora de casa suposo que és per garantia de qualitat. I aquesta garantia brillava per la seva absència. Per què tants jugadors de fora? Per què són més ecconòmics que els de casa? O perquè són millors? No em direu que a Catalunya no s’hi formen excel·lents jugadors. On són els resultats de l’escola del Club de Futbol Barcelona? No acuso als jugadors, ni a l’entrenador, si no als responsables de configurar l’equip. Una pregunta: on són els col·laboradors del Barça, descobridors de futures figures catalanes? I una pregunta, és català un equip format per estrangers? Un flac favor a Catalunya. I no parlem  nomès de bàsquet, el futbol també pateix la mateixa malaltia.
Ho escric amb tota sinceritat, dependre d’una figura és un error. I no tenir tota la plantilla prou preparada per substituir les baixes és responsabilitat directa de l’entrenador. Jo no crec en titolars i suplents. Per a mi només hi ha titolars, malgrat les diferències. I l’entrenador amb el seus tècnics és responable der saber reorganitzar l’equip quan li fallen jugadors per lesió o malaltia. I els resultats palesen que no es feu alló que calia. És molt fácil dir vull aquest o aquell jugador que és dels millors i dormir tranquil. Els fora de sèrie o genis, benvinguts sien, però no són sempre garantia d’èxit. El Barça darrerement ho té prou comprobat amb el seu millor jugador del món de tots els temps. Personalment no m’ho crec. El respecto per la qualitat que té però s’ha palesat que sense els altres no es va enlloc. A partir de les meves observacions, critico enèrgicament el fet que els entrenadors no comptin amb jugadors de la plantilla per les raons que siguin. La seva  funció és tenir-los tots en cada moment prou preparats per defensar els colors i si no els hi té és culpa seva. Personalment penso que la política de fitxatges, sobre tot en el futbol, és molt incorrecte i destructiva. La culpa és del valor del jugador en el mercat. Cal una filosofia esportiva adaptada al temps d’acord amb les línies de procès del progrès històric i que l’economia s’adapti als mèrits d’acord amb les diferències i el respecte a la dignitat de les persones. L’esport és un excel·lent configurador social i la seva manipulació és una traició a la història. Cadascú ha de cumplir amb les seves funcions. L’entrenador té les seves com els tècnics i la directiva ha de ser el laboratori perquè la química esportiva sigui correcta i bona.

divendres, 18 de novembre del 2016

L’esport català garantia de la independència de Catalunya



No sóc futuróleg, ni profeta però m’agrada valorar els missatges que des de molts indrets deixen intuir com camina el procès de la independència de Catalunya. M’agradaria poder afirmar que els missatges del món de l’esport són dels més contundents i fiables. Catalunya té una presència extraordinària en el món internacional de l’esport per la seva qualitat tècnica, pel seu poder expansiu i pel nombre d’esportistes que donen vida a les més de cinquanta federacions afiliades a la UFEC, unió de fereracions esportives catalanes. Fundada l’any 1933, la presidí Pompeu Fabra. La guerra incivil li barra el pas i fou reinstaurada l’any 1985 per la Generalitat de Catalunya.
Al costat de la UFEC, la PLATAFORMA PRO SELECCIONS ESPORTIVES CATALANES treballa intensament per què les Federacions esportives catalanes siguin acceptades per les seves respectives internacionals. En l’actualitat són vint-i-una les reconegudes amb dret a participar en les competicions internacionals i amb resultats excel·lents, com els campionats mundials assolit pel Grup de grans del patinatge d’exhibició d’Olot i el grup de petits, del de Parets del Vallès; la medalla de bronze d’enguany  de Korfbal;
la de bronze també de Futbol Sala el 2015 i el Pitch and Putt, guanyador del Torneig Quadrangular Internacional. Una altra notícia molt important rau en el fet que enguany se celebraran a Lleida els Campionats d’Europa de Futbol Sala Femení. Vint-i-una federacions presents al món movent-se entre els millors esdevé una base de garantia prou lloable que avala l’esperança de la indpendència. No citar els esports que formen les respectives
federacions seria una traició a l’alè d’esperança que aquest article intenta fer arribar als catalans, tots, els independentistes i els que encara no, però que els exemples esportius poden contribuir a donar el pas endavant. Els esports són: Ball esportiu, Beach Tennis, Bike Trial, Bowling, Curses de muntanya, Dards, Físic culturisme, Fistball, Futbol australià, Futbol Sala, Futtenis, Futvolei, Icestock, Karate, Kickboxing, Korfbal, Patinatge, Pich and Putt, Raquetbol, Raquetes de neu, Rugby lliga, Tamborí, Touch, Twerling. Però al costat d’aquest cel estrellat esportiu hem d’afegir-hi la celebració a Barcelona aquest més de novembre de la “2ª Jornada de Diplomàcia Esportiva i Models Esportius amb la presència d’autoritats esportives de tres nacions europees. Sr. Lazlo Fàbian, Director del Comitè Olímpic d’Hongria, Sr.Arturas Poviliunas, expresident del Comitè Olímpic de Lituania i el Sr. Edvar Kolar, secretari general del Comitè Olímpic d’Eslovenia. La realitat és aquesta però hi ha una futura realitat d’esperança que es fonamenta en fets reals, com el del sub-campió del món de veterans, de marató, Josep Boada, que manifestà amb l’estelada al pit que “preferiria competir com a català però ara mateix no tinc altra alternativa”. Podem confiar en els grans clubs catalans? Crec honestament que l’esperança està en camí. Tant el Barça com l’Espanyol han donat signes reveladors com a clubs i el
Barça com afició l’esperança és una realitat. Independentment de com miri el món el procès independentista català, és impensable que grans fortunes xineses i japoneses decidissin esponsoritzar els clubs de futbol de Primera Divisió Catalans sense una garantia de  credibilitat esportiva d'èxit. Els signes hi són i els considero fiables i creïbles. Catalunya ha estat capdavantera en el món de l’esport i ho és en l’actualitat i aquesta consideració només té un futur, les Seleccions Catalanes de tots els seus esports. El prestigi internacional del FC Barcelona; els dels pilots de motos amb els seus campionats mundials aconseguits; el saber fer d’equips en el camp de la formació com la gran concentració mundial d’esportistes de base del BM Granollers en la Internacional Cup d’handbol amb representacions d’equips dels cinc conteninents, són missatges que davant el món avalen la qualitat de Catalunya com a nació independent amb un estat propi. La presència de l’esport català és un aval efectiu i afectiu que empeny amb força i seguretat el procès. Amb l’esport Catalunya ja és independent.

dijous, 17 de novembre del 2016

EUROLIGA 2016-2017: GRÈCIA-ESPANYA 1-1.




M’agrada el bàsquet perquè és un esport psicològicament i pedagògica molt formatiu a tots nivells amb alguns retrets importants al tema econòmic. En la darrera jornada del 16 de novembre de 2016 donava la impressió d’un Grècia-Espanya, acabat en taules. No tinc res a opinar sobre el resultat del R.Madrid, la victòria podia caure tant en un equip com en l’altre, encara que els grecs en els darrers deu minuts flaquejaren en moments clau i facilitaren la victòria al Madrid. Un gran partit, globalment. No es pot dir el mateix de l’Olympiacos-Barcelona. El resultat final per les dues parts és un resultat decepcionant i d’una lliga de principiants. El 59-52 és pobre de solemnitat. I per part del CF Barcelona no són cap excusa les absències per lesió. El seu equip que va saltar a la pista estava farcit de jugadors estrangers amb escassa presència dels de casa si n’hi havia. Només vaig poder visionar la segona part. Durant el partit em feia una pregunta: per què es fitxen tants estrangers? Un tècnic d’esports del Barça, en certa ocasió em va dir per què li resultaven més  barats que els de casa. Francament no ho entenc i encara, que sí sóc dur, amb el partit davant l’Olimpiacos el Barça va fer un trist favor a Catalunya. Jo puc entendre que es fitxi un estranger per la seva excel·lència en el joc i aporti la diferència que cal en els moments difícils. A fora si va a buscar alló millor per servir d’exemple als de casa. Però davant de resultats com el que comento, em pregunto si els jugadors bons de casa són massa bons i pr tant massa cars. I davant d’aquesta disyuntiva, francamente em sap molt greu la política de fitxatges del Barça i molt més quan com ahir per televisió s’esbombà el multimilionari estranger nou patrocinador principal. Pregunto: aquest patrocinador és per a tots els esports del Barça o només pel futbol?. Em sento crític, però encara que no ho sembli, me l’estimo massa el Barça i em sap greu quan no és el millor per mèrits esportius. Em va doldre la derrota, però no per la derrota sinò per la forma i la filosofia que darrera hi intueixo. Personalment m’agradaria que el millor equip del món fos el Barça amb jugadors catalans. I no em contesteu que no n’hi ha. Feu una ullada al món hi us en convencereu.

dijous, 10 de novembre del 2016

Quan perdre és guanyar



Valorar la qualitat esportiva des d’els extrems de perdre o guanyar és una manera d’entendre l’esport, perquè no sempre el que guanya és el millor i el que perd el pitjor. Com activitat humana, la pràctica esportiva està supoditada a la psicologia de l’esportista i d’una manera molt creativa en l’equilibri entre la intel·ligència i la passió. La meva manera de pensar em diu que un esportista no intel·ligent no será mai un gran esportista i un esportista només passional tampoc. És veritat que la passió és fonamental per ser un bon esportista però la passió cal ser aconduida. Recordo una reflexió de Ramon Llull en el seu Llibre d’amic e amat, en la que és pregunta quina és la primera condició per estimar i la resposta és que primer cal conèixer i el coneixement et despertarà o no el desig d’estimar.
Traslladat a l’esport, hem de donar la seva importància al coneixement per poder desenvolupar amb més garanties el desig. La inte·ligència esportiva no la dóna la capacitat física sinò la capacitat de controlar-la i dirigir-la i cal tenir molt en compte que alguns gols són més fruit de la sort que de la intel·ligència i com més espectaculars molt més. El control de la pilota és una condició física, saber dirigir-la és coneixement tècnic i saber fer el gol exigeix intel·ligència per entendre a l’altre, ja sigui company o sigui contrari. La intel·ligència no és espectacular, controla la creativitat i sap escollir el moment o millor posicionar-se. És veritat que en l’esport hi juga molt la intuició i el saber endevinar.
Alló que no pot fer un esportista intel·ligent és jugar bé sense la técnica corresponent i la técnica és un aprenentatge que precisa ser dirigida amb intel·ligència tant del qui ensenya com del qui apren. En els resultats esportius hi juga molt el factor sort, que manta vegades deixa en evidència la intel·ligència. Però la sort s’ha de saber buscar. El problema és que la jugada de sort és quasi sempre imprevisible per instantánea. La veritat és que l’esportista no pot estar mai distret, perquè les distraccions són causa de moltes errades. En l’esport es diu massa sovint, si la pilota no  vol entrar no hi ha res a fer. I tant que hi ha a fer. Treballar la tècnica en el domini de la pilota, a la vegada, que la tècnica, en futbol, del control del peu i del cap. El xut i el cop de cap no han de ser a l’atzar sinò controlats. I en aquest punt és imprescindible l’automatització dels  moviments corresponents perquè la pilota anirà allà on l’envies, no allà on penses. Quan es perd un partit és el moment de valorar la qualitat técnica, la improvisació i la intel·ligència. I es comprovarà que la passió, sense intel·ligència, no crea la jugada esportivament desitjable.
Guanyar és l’objectiu però perdre, sovint, ensenya a guanyar. Qui guanya es veu superior, qui perd necessita millorar i alló que cal és que perdent i guanayant la filosofia de l’esport es basi en l’equilibri racional i en l’automatisme dels factors responsables, cames, mans i cap, de fer moure correctament la pilota, d’acord amb la modalitat dels esports. La intel·ligència, la passió, la tècnica i l’automatisme són imprescindibles en tots els esports.