L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 18 d’abril del 2017

Amb la Constitució a la mà ningú em pot obligar parlar castellà



Article 3.
1.-El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2.-Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
3.-La riquesa de les diferents modalitats liunguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
Conèixer i parlar idiomes que no són els propis és una riquesa cultural innegable i que tots els catalans no nomès ho reconeixem sinò que en parlem. Vaig aprendre el castellà per immersió i n’esticc orgullós. Òbviament que amb la lectura i la pràctica l’he millorat i enriquit culturalment. No tinc cap necessitat d’agraïr-ho a la Constitució. Alló que sí li agraeixo, que no m’obligui a emprar-lo. Prefereixo més emprar-lo amb llibertat. I la llei de les lleis, la Constitució, em diu que és un dret, no un deure. Conseqüentment amb la Constitució a la mà puc contestar en català arreu, fins i tot als jutjats. Però no nomès de paraula sinò també per escrit. I si la Constitució és la llei voluntat dels ciutadans, cap altra llei la pot contradir. I si repassem els fets trobarem que qui imcompleix més aquest punt de la Constitució són els estaments estatals i d’una manera especial la policia. Contestar a un policia i a un jutge i a un governant en català és un dret constitucional quan ens diu que l’us del castellà no és un deure. Per altra banda el castellà no és la única llengua espanyola i quan un policia em diu que li parli en espanyol  està faltant a la Constitució. Massa vegades s’ha multat per aquest motiu i dissortadament ho fan desobeïnt la llei de lleis.

Si en la meva autonomia el català és també oficial, qué m’obliga a contestaar en castellà? És el meu interrogador qui ha de dirigir-se a mi en català i si no en sap, que per deure hauria de conèixer, als menys ser respectuós i amb humilitat demanar-ne la traducció. Si com reconeix el punt tercer de l’article l’existència de diferents modalitats linguïstiques és una riquesa que es mereix un especial respecte i protección, que es compleixi aquest punt quan a Catalunya un jutge i un policia m’interroga. Em pot demanar que per educació li par-li en castellà, però amb educació i no enmanillar i portar a comissaria com ha succeït manta vegades. La llei està al servei dels ciutadans i els governants i els seus assistents ho han de tenir en compte. Són ells els serviddors de la llei, no els ciutadans.
La Constitució té molts cops amagats, que cal conèixer. Saber llegir no vol dir interpretar. Jo em penso que en sé de llegir, però a lo millor… encara se me’n pot ensenyar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada