L’ULL DEL FALCÓ

La tecnologia al servei de l’arbitratge no li pot arrabassar a l’esport aquell regust sensible entre el sí i el no, perquè el jutge determini si el gol és vàlid o no. Les errades arbitrals li aporten a l’esport aquell caliu humà que se sent quan un jugador erra el xut i la pilota se’n va als núvols. La tècnica benvinguda però que no malmeti les emocions de les errades i dels encerts. Segurament em dirieu, que estic malament de la xabeta, si demanès que la tecnologia s’apliquès també a seguir els encers i les errades dels jugadors. En un partit, el millor jugador s’equivoca més vegades que l’àrbitre més dolent. En el joc d’equip les errades arbitrals es detecten amb més facilitat que en els individuals. Però la tecnologia és la solució?  Em temo que contribueixi a fer un xic més aborrit l’esport perquè la seva essència radica en el caliu humà. Ajudarà a radicalitzar els sistemes defensius a tots nivells i les defenses creixeran en duresa i possiblement en violència. Per contrapartida els atacants esdevindran més durs, també i la gresca s’armarà perquè no crec que la tecnologia ajudi a millorar tècnicament. Perdre un partit per una errada, sigui arbitral, sigui una jugada, certament que fa mal. Però per altra banda pot estimular la psicologia de com burlar el contrari. No nego que en certes ocasions la tecnologia sigui la solució però amb la condició que ajudi a la creació artística del joc. M’ha cridat molt l’atenció el crit al cel que s’ha escoltat amb l’anul·lació d’un gol legal al Barça, amb les consequències que suposaren, també econòmiques, i per contra partida no he conegut que la mateixa polseguera s’aixequès si es tractava d’un equip menys rellevant. La raó important no era l’errada arbitral en ella mateixa, si no les consequències en la classificació i en l’economia. I quan aquestes consequències són resultat d’una errada d’un geni perquè no se l’ataca com s’ataca a un àrbitre? I de situacions negatives per errades dels grans fenòmens de l’esport se’n podria escriure una novel·la prou interessant i divertida. I quan l’errada és d’un jugador o d’una mala direcció amb un “són coses del joc” s’arregla tot i demà será un altre dia. Una idea, l’ull del falcó podria emprar-se en els entrenaments per estudiar les errades dels jugadors de futbol xutant a porteria.

Per què la técnica en la posició del peu és fonamental en la direcció de la pilota. Filant prim la tecnologia al servei de l’entrenador per seguir els moviments dels jugadors i comprovar si són correctes o no. Quan, com en el futbol hi ha milions en joc, potser la tecnologia podria esdevenir un entrenador tecnològic prou important. Seria un espectacle un camp de futbol vigilant els partits amb una sèrie d’ulls de falcó estratègicament col·locats. Penso, però, que seria molt aborrit seguir tot el partit mirant una pantalla. Ens trobariem amb un esport mancat de caliu humà i d’aquells sentiments i emocions que entre el plorar i el riure inspiren els crits i els aplaudiments dels espectadors. Sí, la tecnologia però que l’esport sigui un esclat de vida.

Gimnàstica rítmica, llenguatge del cos, poesia de l’ànima

El Club Esportiu Vallesà de Rítmica Cardedeu ha obert les pàgines vives del seu llibre d’història de cada dia, quina lectura convidava a entendre la filosofia de la grandesa de l’ésser humà. Més d’un centenar de nenes i noies han coordinat amb els seus moviments un llenguatge poètic que s’escriu amb figures humanes jugant també amb pilotes, cordes i maces. L’elegància dels moviments escribien poemes amb  metàfores de la simpatia d’un somriure, unes passes de dansa i curtes curses dibuixant estelades. Francament des de les més petites a les juvenils amb un somriure donaven valor a petites errades i palesaven amb senzillesa un futur curull d’esperança d’assolir èxits esportius. La lona del Pavelló d’Esports de  Cardedeu esguardava curosament figures en moviment modelant la imatge corporal amb les filigranes d’un joc i la il·lusió de superar una contursió, un salt, un espagat o uns pasos de dansa. Per què les nenes i noies del Club de Cardedeu amb el seu treball feien brillar els ulls dels seus familiars, pares, avis i germans. Senzillament la voluntat de ser anava més enllà de la imatge que dibuixaven.

Elegància en els moviments, aquella que s’atorga al desig, voluntat de brillar, aquella lluïsor de les campiones del demà però aprenentes d’avui, simpatia en l’execució encara que la corda s’escapès de la mà o la pilota rodès un xic més enllà i tot plegat narrava una bonica història esportiva d’avui amb l’horitzó lluminós del demà. Estrelles amb llum pròpia i constel·lacions de l’univers esportius esdevenien les metàfores que les gimnastes escribien en les pàgines del parquet del Pavelló Esportiu. Una demostració de la capacitat humana de narrar poèticament la seva vida, per què l’esport és també configurador de la identitat de les persones.

No m’agrada la catalanitat del Barça

La imatge internacional del CF Barcelona no és un argument prou convincent en la defensa dels drets de Catalunya. És veritat que la seva imatge ajuda a conèixer, però conèixer què, com es juga a futbol, o bé anar un xic més lluny, conèixer la nació catalana? Honestament penso que bàsicament només el futbol. Per una raó molt simple, en els equips més representatius, com futbol, bàsquet i hándbol, les plantilles estan tan plenes d’estrangers que fins i tot es poden presentar alineacions només amb estrangers. La catalanitat no la defensa el nom, sinò les persones. El Barça pot ser l’entitat més internacional de Catalunya però la seva base són els diners, no la cultura. Si ho fos la cultura, no haurien expulsat o dimitit la persona que ha afirmat que Messi debia el fet de ser el millor jugador als seus companys. Personalment encara aniria més lluny. No s’estalvien diners perquè continui formant part de la plantilla. Una pregunta, quants anys fa que pertany al Barça?  S’ha preocupat mai la directiva d’integrar-lo al païs amb l’aprenentatge de la llengua. No l’he escoltat mai contestant en català quan se l’entrevista. I el mateix  dels altres estrangers. La catalanitat no es defensa fitxant el millor jugador, sinó treballant els nadius perquè suguin ells, els millors. Ho fa la Masia? Els resultats diuen que no. De jugadors catalans de gran nivell n’hi ha arreu, fora i dintre. No em crec que el Barça no pugui formar una plantilla excel·lent només amb jugadors de casa. Em sap greu, però penso que no hi ha voluntat, perquè l’economia mana. No sé ara, però quaranta anys enrere el Barça tenia molts buscadors de valors fins i tot entre els partits escolars. Jugadors d’equips meus foren fitxats. L’edat m’ha apartat del seguiment directe, però els comentaris de premsa escrita i audiovisual em convencen que les plantiles dels equips d’elite es configuren amb els representants mitjancers, que alguns d’ells han trobat la manera de fer-se milionaris. El futbol professional em dóna la imatge de com fer-se milionari, amb les consequències de com aquesta pràctica fa més pobres que rics. Desitjo que el FC Barcelona sigui el millor equip del món, però en tot, també en la cultura de la seva gent, en la integració que fa la impressió que només s’aconsegueix amb diners, perquè alló que arriba a la gent és la preocupació de millorar la fitxa abans d’acabar el contracte perquè els diners d’un altra club no puguin millorar l’oferta. Reconec que sóc molt dur, però la imatge que a  mi m’arriba no és cap altra. El treball cultural ha de ser millor que l’econòmic. Pel contrari, el camí porta al fracàs. I no m’agraden els fracassos dels equips catalans. Per a  mi fracasar, no significa perdre partits, l’èxit el donen els guanys de l’esport. Guanyar i perdre, dissortadament avui dia, és el leimotiv. Poden caminar donant-se la mà cultura i esport? No poden, han de caminar i ho faran quan la centralitat de l’activitat esportiva sigui la dignitat del ser humà. La dignitat no la creen els diners, sinò la cultura. Desitjo un Barça en l’elit mundial, però culturalment català. I en l’actualitat, no li veig.

Per què pateix tant darrerement el Barça?

No sóc soci de cap club de futbol però tinc simpatia per tots els catalans. M’agrada que l’esport català es mogui entre els millors. Però ser el millor no vol dir guanyar sempre si no també saber perdre. Sap perdre l’equip de futbol de la millor lliga del ¿món?. I quan   pregunto no em dirigeixo només als jugadors, sinò també als tècnics, als periodistes esportius i als aficionats. Honestament penso que no sap perdre perquè estava molt acostumat a guanyar. Hi ha victòries més valuoses unes que altres. Per a mí les millors són aquelles derrotes (que defineixen èxits)  en la que l’esport hi surt guanyant i no hi guanya per pedre sinò que malgrat no guanyar s’ha practicar un futbol d’alt nivel. En els dos darrers partits, a Bilbao va perdre i a Villareal empat. En els dos partits es carrega amb força contra l’àrbitre i els comentaristes afirmen que el Barça es mereixia la victòria. M’exposo a que se’m titlli d’anti barcelonista, però escric alló que penso. Dues raons m’hi porten: una, que el Messi sempre hi és i segona, l’entrenador escull els que creu més adients. En les dues postures hi trobo motius per la dita devallada esportiva. És veritat que a Villarreal amb el seu gol, Messi va salvar un punt. Però amb la seva presència, que la premsa diu que sempre hi és, se’n van perdre tres. Potser cal ser agosarat i no confiar tant en el suposat millor jugador del món. Ah, i cura, el gol no va ser de jugada, sinò d’una falta. També és significatiu. Segona queixa, una pèssima actuació arbitral. No dic que no, però estic convençut que el pitjor àrbitre s’equivoca menys que el millor jugador. He estat àrbitre, no de futbol, d’handbol, i puc assegurar que si els entrenadors fessin menys d’àrbitres es gaudiria d’un esport millor. Sóc dels que pensen que tant en l’alineació de l’equip, com en el seguiment de l’arbitratge, l’entrenador ha de demsotrar la seva vàlua i la seva visió de l’esport. Humilment opino que en l’actuació no guanyadora del Barça en els dos patits esmentats hi va tenir més culpa l’entrenador que els jugadors. I darrere l’entrenador, la premsa supervalorant individuus i resultats. Tant per una banda com per l’altra, els jugadors pateixen una sobrecàrrega psicológica provocada per premsa i tècnics, que no sempre esdevé positiva en relació a les victòries. I una sobrecàrrega psicológica agarrota no només la ment sinò també les cames. El joc té un director des de la banda i aquest director té el deure de corregir i corregir vol dir sempre ser valent. I cal ser llest i valent per copsar quines són les falles de l’arbitratge per posar-hi remei i qui primer ha d’adonar-se’n és l’entrenador. Potser al futbol li falta humilitat. Humilitat des d’els pensadors i organitzadors. Tal vegada si l’entrenador poguès, com en altres esports, fer seure uns minuts als seu costat el jugador, que no està a l’alçada, tindria més probabilitats d’adreçar el rumb de l’esquip. És un pensament. No n’hi ha prou en ser un gran coneixedor de l’esport, cal també ser un bon psicòleg esportiu i un estudiós per aportar nous plantejaments i punts de vista. Quan un  equip trontolla, malgrat un mal arbitratge, no és bo culpar-ne bàsicament a l’àrbitre, la culpa ha de repartir-se i adonar-se qui és el principal culpable. Honestament penso, que en els dos darrers partits, la culpa ha d’escriure’s en la pàgina de l’entrenador.