L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

divendres, 16 de novembre del 2018

L’esport suspen al ministre Borrell

Fa uns quants anys que una foto del ministre Borrell fent de raier hem va despertar simpatia, simpatia que les seves actuacions com a polític socialista me les han fet perdre i només faltava el seu darrer enfrontament amb el Comitè Olímpic Internacional. Ha estat l’evidència de com es compleix la norma de la política espanyola de que no s’ha de barrejar política amb esport. El COI no ha demanat a l’estat espanyol el reconeixement polític de Kosovo, només li ha dit que deixi actuar als kosovars amb la identitat seva i darrere la seva bandera. Si accedir a aquesta demanda suposa el reconeixement polític de la independència, per la  meva part, benvingut sigui, però no és aquesta la questió. La coïsor la desvetlla el fet que el comunicat de la possible sanció el fes un membre català del COI i per altra banda han lligat aquest reconeixement amb el de la futura independència de Catalunya. Francament el comportament del ministre Borrell no té altra explicació que l’esport a Espanya el controla  l’estat. I l’enfrontament és tan evident que ha gosat acusar al COI de mala fe. La força de l’esport a Catalunya és molta i potent i reconeguda internacionalment. És tan potent que la catalanitat fou el gran argument del fundador suïs del Barça que salvà el club de l’amenaça de desaparició quan portava escassament un deceni de la seva fundació. I la barreja de la política amb l’esport fou el motiu per desterrar al president fundador del Barça amb motiu de la xiulada del públic quan una banda de música anglesa  per error interpretà  l’himne nacional pensant que era el de Catalunya. La persecució d’esportistes, clubs i manifestacions esportives de color català és una constant en l’estat espanyol. I aquesta postura d’enfrontament amb el COI, el motiu no deixa de ser una manipulació de l’esport a la vegada que és un atac frontal contra Catalunya. El comentari del Diario El Mundo ho deixa molt clar:” Aixó suposa un reconeixement de facto de la independència kosovar i trasllada altres moviments sobiranistes – els catalans – que la secessió és possible per a qualsevol territori encara que violi totes les lleis”. L’acusació de violar totes les lleis, afirmo que és una demostració fenomentalista pròpia d’una dictadura i una flagrant manipulació de la llei natural del dret a la llibertat i de les lleis europees que l’estat espanyol està obligat a complir i no compleix, ni està disposat a fer-ho com ho palesen els incompliments de sentències de tribunals internacionals i els enfrontaments amb estats d’Europa per disentir en els motius de sentències condemnatòries. L’esport no pot ser diferent. És la filosofia de l’ Espanya, una, grande i libre” de les paperetes qie l’aviació de Franco llençava quan la retirada dels republicans i jo vaig collir dels camps de casa meva i un senyor gran que vivía a casa refugiat, quan les va llegir, exclamà: “Mare meva, ja ens podem preparar”. Jo tenia 9 anys. Fa anys que la recordo i quina raó tenia el bon home. El que no pensava aleshores era en l’esport. Però no se n’escapa d’aquesta filosofia de la política de l’estat. Sr. Borrell, repasi i reflexioni sobre els missatges que els independentistes enviem a l’estat i desi en la seva memòria: Espanya agrairà a Catalunya lo molt que li déu i la voldrà per aliada en la independència.Sr. Borrell aquest nen ara té 90 anys.

dimecres, 14 de novembre del 2018

El dret a competir.


La porta d’entrada a les grans competicions internacionals rau bàsicament en la qualitat de l’esportista. No nego que defensar el teu país és un dret i un honor i també pot ser un deure, i aquest deure pot gaudir d’excepcions. Ha estat una alegria per a mi llegir l’avís del COI de tancar les portes a organitzar competicions internacionals a l’estat espanyol si no es compromet a reconèixer el dret dels esportistes kosovars a participar en esdeveniments internacionals amb el nom del seu país. Ja van tenir problemes per participar en els Jocs mediterranis de Tarragona i darrerament a Madrid en el Campionat Mundial de Kàrate. L’esport és una manifestació humana de les persones i un dret d’aquells que assoleixen una qualitat excepcional. Ja era hora que una organització Mundial li toquès el crostó a l’estat espanyol. No hi ha cap dubte que el problema és polític perquè suposaria reconèixer la independència de Catalunya creient que negant la de Kosovo l’evitarà millor. El greuge es fa a les persones i també a la història. M’han cridat l’atenció les paraules de Samaranch, membre del COI  i fill de qui fou president, quan afirma:”Espanya ha estat sempre una grandíssima font de solucions…” per exemple l’actuació del seu pare que gràcies a ell va impedir el COC, Comitè Olímpic Català. I al respecte dues observacions. La primera invitació per formar part amb tots els drets del COI es va fer a Catalunya els anys 20 del segle passat i fou l’Espanya de les grans solucions qui ho va impedir politicament. Però, Catalunya no va perdre l’esperança de  poder participar en els Jocs Olímpics i a Catalunya es va fundar el primer COE espanyol amb residència a Barcelona. I el famós equip de futbol de Zamora, Samitier i Alcàntara va poder participar en els Jopcs Olímpics dels anys 20 del segle passat. Els Jocs Olímpics de Barcelona eren una oportunitat per organitzar el COC i fou l’estat qui ho va impedir empressonant també a independentistes catalans a qui la Justícia Europea va donar la raó i Espanya no en va cas. Les grans ssolucions espanyoles van tancar la porta a la federació de Patinatge que havent estat admesa fou expulsada per imposicions del govern espanyol. I malgrat tot l’esport català ha estat admès per federacions internacionals amb participacions verdaderament de qualitat mundial. Com exemple la Selecció Catalana de Futbol Sala, actual campiona europea, disputarà enguany el Mundial sub-20 a Colòmbia i el corredor de muntanya Pau Capell ha conquerit enguany el títol mundial d’ultra trails. La UFEC pot facilitar molta informació de la presència esportiva catalana en competicions internacions amb un nombre important de federacions catalanes admeses per les internacionals corresponents.I també la Plataforma de Seleccions Catalanes, de la que sóc soci. I el COI ho sap i coneix molt bé l’esport català i no està disposat que la política sigui esportivament un impediment per a molts esportistes amb qualitat excepcional. M’agradarà comprovar la “grandíssima font de solucions”. Tinc molt clar que el COC es mereix ser acceptat pel COI per història i qualitat dels seus esportistes. Només la política és l’obstacle i molta culpa és de Joan Antonio Samaranch.

dimarts, 30 d’octubre del 2018

És just destituir l’entrenador perquè l’equip perd?


Ha aixecat molt polseguera la destitució de l’entrenador del R. Madrid. Una polseguera tan plena com plena fou la propaganda quan se’l contractar. Dues situacions tan oposades que esdevenen signe de pobresa humana i esportiva d’alguns clubs de futbol en relació a les directives. Fou contractat fent un greuge considerable a la Selecció Nacional. Se l’ha destituit amb un greuge inacceptable a l’esportivitat. El dia de la signatura les campanes llençades al vol proclamaven futures grandeses del club sense considerar el mal que feien a d’altres i a la seva federació. La natura no oblida i sovint els presuposats èxits esdevenen un boomerang, com ha succeït en el fet que comento. M’he n’alegro, de cap manera, em fa pena perquè l’esport no és aixó. Destituir un entrenador perquè el seu equip sempre ha de guanyar, fet que em repuga esportivament, suposa un orgull exagerat de la pròpia vàlua amb un menyspreu prepotent contra els contraris. Òbviament que el fet de perdre exigeix reflexionar però també respectar. I alló que hauria de ser ben vist per palesar millores en els equips que abans sempre perdien resulta que és un fracàs de l’equip suposadament invencible. Una pregunta, d’on surten els jugadors que acostumen a donar tardes de glória als grans equuips, sinò dels humils que lluitant contra els millors els autèntics craks en surten d’ells? Per altra banda considero que és extraordinari que en una compeetició les dierències cada dia esdevinguin menys diferències per millora dels humils que són els que verdaderament fan triomfar l’esport. No és bo que els títols depenguin només de dos o tres equips que esdevenen intocables i superbs. En el rendiment d’un equip són molts els factors que cal tenir en compte des d’els psicològics, els físics, els tècnics i l’entorn, des de els companys, passant pels tècnics, la directiva, els socis, els aficionats i un de molt influient, la premsa. No recordo haver lleguit mai quan perd el Madrid o el Barça que es lloi el xoc de l’equip contrari valorant sempre com un fracàs el dels dos equips supers de la lliga espanyola. I aixó crea ambient, genera psicosis, i sobre tot mengüa de l’esportivitat. No oblidem que l’esport és un factor de convivència i avui dia dissortadament és factor de discórdia. Seguint amb el tema penso que seria molt bo que les autoritats competents sancionessin la destitució d’un entrenador amb el pagament fins l’últim cèntim del contracte amb un percetatge de multa perquè vulguis que no amb la desitució se’l desvalúa considerablement i possiblement és un gran entrenador en altres circcumstàncies. En la competició espanyola hi ha un entrenador estrella, que en el seu dia el seu club es desdí dels seus serveis i en el meu interior vaig pensar que el club s’equivocava. En la dimensió econòmica que s’ha situat el futbol en l’actualitat es valora poc la part humana, encara que els directius se n’omplin la boca, i esdeven esclaus dels èxits que depenen més dels diners que de la formació dels esportistes. Per què és un contrasentit que en una competició nacional molts equips salten al terreny de joc amb més jugadors estrangers que no pas de casa. Durant els meus anys d’educador i promotor esportiu entre els escolars vaig viure moments extraordinarisde futbol en equips infantils que no tenien res a desitjar al joc del Barça o del Madrid. I reflexionant sobre l’ahir que vaig viure personalment i l’avui que segueixo en la premsa escrita in audiovisual he arribat a la conclusió de la importància que té una bona relació escola-club i pel que dedueixo aquesta relació és gairebé inexistent. Comprar els millors no és fer esport configurador de convivència, més aviat és sembrar deisl·lusions entre les joves promeses. Hi ha i han existit excel·lents entrenadors, que jo recordo dels anys seixanta del segle passat, dels que ningú en parla i foren creadors de les estrelles dels clubs grans d’aquell temps. Un entrenador no és bo o dolent perquè l’equip guanya o perd, hi ha altres responsables dels que ningú en parla. No cal citar noms, ni institucions.

dimecres, 17 d’octubre del 2018

PAU GARCIA, DE PARETS, CAMPIÓ DEL MÓN JÚNIOR


La meva afició al patinatge es produí a Puigcerdà començant amb el de rodes i desprès amb el de gel. Els anys 1950 vaig gaudir de patinadors artístics de gel, catalans i suissos en el procès d’introducció del patinatge sobre gel. L’any 1956 en un Festival organitzat al bell mig de l’estany i el 1958 en la pista anexa construída bàsicament per fomentar l’hoquei sobre gel i el patinatge artístic. I dintre les meves possibiltats sempre he seguit aquest esport i al relacionar-me per raons literàries amb Parets del Vallès he llegit en la premsa èxits del Club de Patí, cridant-me l’atenció la presència de patinadors i patinadores d’alt nivell. No fa massa dies que per televisió em vaig assebentar del triomf d’un paretà que acfualment milita en un club de Reus i darrerament he ampliat la notícia amb el Som Parets. Primerament felicito cordialment al jove campió de 17 anys i l’encoratjo a esdevenir, com ell desitja, campió del món senior. Sense una entitat que amb esforç, contància i passió es dediqui a la promoció esportiva entre el jovent no s’assoleixen èxits com el que comento i que més enllà de l’esport promocionen el seu país. La meva més sincera i emotiva felicitació al Club Patí Parets pels seus èxits, però també perquè el patinatge artístic mès enllà de ser una activitat física que té cura del desenvolupament corporal, és també una activitat humana que ajuda a creure en un mateix i enriqueix la persona amb els valors de l’art i de la poesia. Una sessió de patinatge artístic és una exposició en moviment d’escultures vives que il·luminen els ulls i esperonen el cor i al mateix temps un poema escrit amb figures que dibuixen els versos sobre la pista. M’agradaria poder aplaudir al campió i a les campiones de l’entitat en una festa esportiva del patinatge. Enhorabona, Club Patí i enhorabona Parets per gaudir d’artistes de nivell universal que passegen el nom de la població arreu del món.

dijous, 27 de setembre del 2018

EL FUTBOL TAMBÉ ALLIÇONA


El futbol més que un esport està esdevenit una mena de drogadicció que necessita tenir-ne cura. I amb no massa frequència, el mateix futbol esdevè metge o infermer i recepta un bon remei. No és altre que també s’ha de perdre i sobre tot saber-ne, és a dir, no regalar el partit sino acceptar la derrota amb el respecte que es mereix el contrari. A tothom li agrada guanyar, a mi també, però per saber èticament guanyar s’ha de saber perdre dignament. Curiosament en la jornada del 26-09-2018 de la lliga espanyola, els dos grans que jugaven en camp contrari van perdre. Personalment penso que aquestes derrotes les necessita el futbol més sovintejades pel bé del mateix futbol i de l’esport en general. És il·lògic que de bon començament d’una competició siguin només dos o tres els clubs amb possibilitats de guanyar i ho és perquè el futbol no depen només de la capacitat de generar jugadors l’entitat, sinò de la seva capacitat económica per comprar-ne. És moralment inacceptable que la qualitat d’una manifestació esportiva estigui a l’albur del qui té més diners. No critico les diferències, però davant d’una contesa, que se suposa és de relacions amistoses, no puc acceptar que les diferències no depenguin només de les persones sinò dels diners per comprar jugadors. Convertir un esport en un mercat, quan la mercaderia és una persona, és una indignitat i encara ho és més quan en aquest mercat la capacitat econòmica segueix la política de fer més rics a uns pocs i força pobres als més. Per què en el deport del futbol hi ha diferències astronómiques entre els jugadors rics i els pobres. I aixó és una greu injusticia societal, que en termes populars, clama venjança al cel. Però si només parem esment en l’esport, el fet que el Barça i el Madrid perdessin en els seus desplaçaments és una lliçò de la deportivitat, que sembla hi és per part dels perdedors, però no tant per part dels aficionats dels clubs respectius i, perdó, sobre tot de la premsa. L’esport que és en principi una activitat creadora d’amistat i solidaritat no pot ser mai motiu d’una nena de catàstrofe perquè la normnalitat hauria de ser que tots els participants gaudissin de les mateixes possibilitats. Els clubs tenen tot el dret de gaudir dels millors jugadors, però els han de generar ells o no. Si és no, no fem esport, fem mercat. I aquests mercadeix ha tingut, té i tindrà consequències negatives en els clubs més senzills i humils. I és on veritablement hi els autèntics creadors de bons jugadors.
He conegut i conec persones, que estimen l’esport amb bogeria, dedicar les seves hores de lleure a la formació de jugadors, persones amb un mèrit extraordinari perquè encara no existia l’Institut Nacional d’Educació Física i Esport,a quina inauguració vaig assistir, i les normes que aplicaven eren les que el cor els hi dictava. Benvinguda la llicenciatura dels esports, però no deixem de tenir present la gran lliçó dels autèntics i grans esportistes que dedicaven la seva vida a estudiar en el seu cor la millor pedagogia per fer jugadors pel seu club i pel seu país. Una de les lliçons molt important per a ells era la de saber perdre, perquè perdre és la base per poder arribar a ser guanyador. I per aquesta raó m’agrada que el Barça i el Madrid no guanyin sempre i esdevinguin catedràtics de la lliçó de l’esportivitat que en esport significa amistat, solidaritat, comprensió i respecte.

dimarts, 18 de setembre del 2018

L’amistat companya sempre en l’alegria i el dolor

La mort d’un familiar o d’un amic i molt més quan es pot dir, jo ho era d’ell, sempre desperta els sentiments més íntims i aflora les emocions del cor més  doloroses. Quatre amics que viatjaven en cordial amistat com la festa personal de poder gaudir de vells moments de la vida i particularment quan qui els promocionava era l’esport de la seva ànima, l’handbol. Com a membre de la família de l’handbol granollerí el més cordial condol per què és en la mort on es palesa la veritable realitat de la vida i també del joc. Dos dels quatre amics se’ls emportà l’accident de cotxe, els altres dos ferits, estic convençut que en un primer moment haurien preferit ser companys dels dos amics en l’altre vida. Al dos ferits la força de l’amistat esdevindrà una medecina, que en el record els farà companys en la lluita de l’esport per la vida. Martí Batallè i Xavier Pocurull l’ùltim gol us ha fet eterns. Pau Navarro i Òscar Ollé per formar part del nou club dels vostres amics n’heu de fer més de gols en el partit de la vida. Però els vostres gols, com els dels vostres amics, portaven en la pilota, una paraula:amistat. És el que dóna un valor afegit de dignitat. A les famílies dels quatre amics valor en el joc de la vida, una lliçó d’humanisme al vostre poble i als pares, encara que amb llàgrimes als ulls, no dubtin mai del poder sublim d’una verdadera amistat, apresa segurament en la intimitat de la llar. La gran familia de l’handol Granollers, torna a estar de dol. La mort és germana de la vida que acompanya als homes i dones fins a l’assoliment del seu destí definitiu, aquell destí que en el fons de l’ànima tothom desitja. La mort és l’àrbitre del joc de la vida i quan el reglament de l’existència senyala el final del partit l’àrbitre ha de pitar el final. Alegria dels que han guanyat, el Martí i el Xavier i l’alegria dels que han d’assolir encara la victòria, el Pau i l’Òscar.
I tota la familia de l’handbol Granollers, amb llàgrimes als ulls però aplaudint el mèrit del seu joc. Un detall, l’handbol feu que els quatre jugadors descobrissin el seu jo. És el millor mèrit de l’esport. Des de la meva fe, que repossin en pau el Martí i el Xavier i que juguin l’esport de la vida esperançats el Pau i l’Ôscar. I que el BM Granollers continui la seva extraordinària tasca de formar excel·lents jugadors de l’esport de la vida. Saber plorar aquells que ens han deixat, recordar-los i homenatjar-los en els seus partits i activitats és medalla d'or de la dignitat històrica i un trofeu que tots elss socis els hi agrada fer present en el seu cor en les festes esportives. La mort no és enemiga de l'esport, és standart de la seva grandesa humana.És l'ahir d'un avui per ser gran demà.

dimecres, 12 de setembre del 2018

MUNDIALITZAR LA LLIGA DE FUTBOL ESPANYOLA


La promoció de la Marca Espanya necessita amb urgència una nova imatge i en aquesta epopeia el futbol n’ha estat escollit com el millor missatger. Però la posada en marxa d’aquesta empresa és una clara contradicció i desmenteix que el paper de Catalunya trenca la societat quan dos equips catalans han estat els escollits en aquesta primera aventura: FC Barcelona i el CF Girona. Una curiositat en aquesta promoció ens la dóna el nom del màxim avalador, Javier Tebas, ex-militant de Fuerza Nueva i President de la Lliga de Futbol Professional. I, coses de la vida, aquest personatge fou que va dir que si Catalunya esdevenia independent el CF. Barcelona no tindria lloc a la Lliga Espanyola. Políticament no el volen, promocionalment és imprescindible, però no sol, sinò acompanyat d’un altre equip català. Que la Marca Espanya necessita un reciclatge urgent de cara el món, no és cap secret. Però què pensarà Junker quan s’assebenti que Espanya necessita Catalunya per promocionar-se i precisament en l’etapa en que  mundialment la independència va guanayant terreny? El poder del futbol, li contestaran. Personalment penso que l’esport és un poderós avalador i lògicament s’ha d’aprofitar. I m’agradaria molt que aquest partit posès al primer pla internacional Espanya i Catalunya. En una etapa política de la pell de brau d’una forta feblesa democràtica, demanar a Catalunya que esportivament promocioni la seva imatge al món, penso que és un d’aquells miracles de la naturalesa i de la història que reordena la convivència mundial de la humanitat. L’ humanisme, base essencial, de la conviència, reclama el reconeixement mundial dels drets naturals de les persones i un d’ells és el dret a decidir. I en aquesta circumstància es donen la mà, dos drets el d’Espanya i el de Catalunya. Portar a Amèrica un partit de Lliga suposa l’alicient del deure de guanyar, que no té un partit que no és de competició. Però darrere de la promoció de la Marca Espanya no s’hi amaga res més? Penso que sí. Espanya necessita molts diners perquè les seves arques estant en bancarrota i el futbol és una excel·lent fàbrica de fer­-ne.
I em fa pensar en una altre idea, la possibilitat de convèncer a la FIFA d’organitzar una lliga mundial que seria un bon reclam per les inversions de les multinacionals. I  precisament aquesta idea és la que em fa pensar que sense una reglamentació reciclada de l’esport, també econòmicament, aquesta mena de partits no ajudarien a la pau mundial. Futbol mundial, sí, però un futbol econòmicament humanista que treballi pel respecte de la dignitat humana de tots els ciutadans sense exclusions. Estic convençut que l’esport, i concretament el futbol, pot aportar una gran tasca, però per començar s’ha de reciclar humanament a Europa. Si és així, endavant la idea. Si no ho és, ella, tota sola, es desintegrarà. Personalment defenso un esport per un món millor. Però el primer pas és que totes les persones tinguin consciència que també els afecta a elles. Hi ha un greu fenòmen que ho demana. El camvi climàtic. Podrà el futbol conscienciar-ne tota la humanitat?. Si és així, mans a la feina.

dilluns, 13 d’agost del 2018

Copa del rei: Sevilla 1 – Barcelona 2


Ja és humor als meus 89 anys està pendent de la tele fins a les 24 h. per visionar un partit de futbol; m’empenyien dos objectius: un l’esport, l’altre la política. Sí, ho he barrejat, potser és poc democràtic, però són activitats humanes d’un procès mundial globalitzador. Curiositats: a)una Copa d’Espanya que es jugava fora d’Espanya. b) un partit, final d’una etapa, que es jugava al començament de l’altre. c) els dos equips no jugaven amb la mateixa plantilla de 2017-2018 sinò amb la de 2018-2019. Des d’el punt de vista normatiu ho trobo una vergonyosa manipulació de la deportivitat, però entra de ple en el funcionament manipulador de l’estat espanyol. El fet de jugar-se a Tànger palesa la manipulació política de l’esport. Ho barregen, diuen que barrejar política i esport no és democràtic, però ho fan. Una cosa es dir i l’altre fer. Què em va suposar visionar aquest partit? Senzillament reforçar les meves idees sobre política esportiva. El Trofeu més significatiu, diuen d’Espanya, jugat a l’estranger i amb majoria de jugadors estrangers. Tot un símbol. Sóc partidari del globalisme, però en aquest cas no és l’esport un element globalitzador sinò un instrument manipulat per la política en el marc de la globalització económica. No m’interessa entrar en aquest tema, per què per començar en aquesta mena de partits, els jugadors representants d’un país, el partit ho era, haurien de jugar per honor i no rebre ni un cèntim. Ja cobren dels seus clubs. És alló que penso i per altra banda la Federació Espanyola de Futbol hauria de destinar tots els diners ingressats, entrades i publicitat, al futbol base,  ajudant als clubs que millor el treballen. Parlant  amb “roman paladino” em diran que jo “pixo fora de text”. No em queixo, però no em faran  canviar les meves idees, tot el contrari, malgrat l’edat, les defensarè encara amb més força el temps que em queda de vida. Què en tinc de dir del partit? Que em vaig aborrir força. Es notava que primava més el guanyar que crear bon futbol. El meu amic Tito Mas, en pau reposi, em deia que no era el jugador que tenia que corre més sinò la pilota. I el joc d’ahir era tot el contrari. Si he de ser franc, només em va agradar una jugada, la d’el gol de Dembelè, que fou sensacional. Una circumstància, que provocava lentitud, fou la quantitat de fores de joc que creava un jugador del Barça, ajudant, així, la defensa del Sevilla. Una darrera observació. Durant la meva estada a Puigcderà,  jo em movia en l’etapa dels vint anys, una revista d’Educació Física francesa em va insinistrar en aquests punts: a) la col·locació de jugadors al camp, seguint el moviment de la pilota. (en el partit molt pobre). b) la posició del peu a l’hora de rematar a porta. Em refereixo l’angle que el peu ha de formar amb la cama, perquè els dits marcaran la direcció amb que ha de sortir la pilota. Fatal. c) el mateix, amb el rematar amb el cap, com s’ha de picar la pilota i el moviment que cal per donar-li la direcció adequada de gol.
També fatal. Acabo, criticant, afirmant que tant en els jugadors d’un equip com de l’altre s’hi obserbava un excès de protagonisme que aconseguia que a l’hora del passi, la pilota no arribès allà on calia. I darrera crítica, els dos primers gols, tant el del Sevilla com el del Barça, dues errades aprofitades. Mentre contemplava el partit, amb la tele muda perquè els comentaris acostumen a ser-me sobrers, em preguntava perquè serveixen els entrenaments? És la meva opinió. Si voleu conèixer més el meu concepte del futbol, podeu llegir el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL.

diumenge, 29 de juliol del 2018

Campionat d’Europa de Waterpolo 2018

La participació d’Espanya en el Campionat d’Europa, masculí i femení, aporta un gran missatge esportiu de solidaritat i una lliçó política de com s’assoleix la convivència. Catalunya té tots els drets a defensar la seva identitat en una bona convivència i la primera lliçó és crear-la. Catalunya no hi podia participar perquè no és un estat, però Catalunya hi ha donat un do de pit important. I ha demostrat que en Waterpolo pot formar una selecció de primer nivell mundial. Primer esportivament i desprès convivencialment. En les dues seleccions espanyoles, tan masculina com femenina la presència catalana era majoritària. I els resultats han donat la raó. No només hi han participat sinò que han palesat un alt nivell de joc, nivell mundial entre els millors. No s’ha assolit cap primer lloc, però no vol dir que no se’l mereixeissin. I La lluita ho ha palesat. Poden haver estat tècnicament superades per les seleccions guanyadores, però l’esperit fou igual o millor. I aixó és un mèrit, una victòria. Les dues seleccions han  demostrat que vivien intensament el seu esport i que el consideren integrat a la seva vida.
I aquesta condició és fonamental. El coneixen, l’estimen, el practiquen, el viuen i figuren entre les millors seleccions europees i mundials. I aquesta és la gran victòria esportiva. El tercer lloc de la selecció femenina, per mèrits, podía haver estat el segon i el primer. Eren les campiones de l’anterior campionat. Però en l’esport cal no perdre la idea que els altres també milloren i que les jugadores d’alt nivell, avui són d’una selecció i demà d’una altra. I els mèrits assolits per les femenines també cal reconèixer en els nois. Van jugar la final amb l’assoliment de la medalla d’argent amb possibilitats fins al darrer segon de ser campionts, perdent en la tanda de penaltys. Un fort aplaudiment pels jugadors. I abans de signar aquest article m’agradaria fer esment de la presència catalana en els dues seleccions, dirigides les dues per entrenadors catalans i formades, la femenina per tretze jugadores de les quals deu eren catalanes, i en la masculina, tretze jugadors i d’ells set catalans. Evidència que en l’esport espanyol, el català hi palesa un alt nivell i una excel·lent participació, reconeixent el  d’altres autonomies. Quin fou el miracle? Senzillament estimar l’esport i segon ser solidaris amb tothom independentment de l’autonomia a que es pertany. I aquesta lliçó esportiva de companyonia i solidaritat de l’esport no l’enten la política incapaç de fer-la brillar, tot el contrari la situa a la cua d’Europa. L’esport alliçona, respecta les diferències, fa país i accepta els altres.

dissabte, 23 de juny del 2018

Tapar les vergonyes amb els Jocs Mediterranis


L’acte inaugural dels Jocs Mediterranis 2018 ens convida a lectures contradictòries que evidencien la veritat desitjada de l’esport i la manipulació que en fa la política espanyola. El desenvolupament de la festa inaugural denuncia, acusa i manifesta. L’esport per l’esport era un desig, l’esport per a la política espanyola una manipulació. Sincerament considero una provocació contra Catalunya que els esportistes espanyols, dels quals cent eren catalans, desfilessin onejant banderins espanyols. La presència a les grades de banderes espanyoles no era un signe de germanor sinó de venjança com ho demostraren els xiulets contra el President Torra al ser nominat i felicitat pel Batlle de Tarragona. La dignitat, seriositat, respecte del President Torra palesà la voluntat de Catalunya per la pau, en particular quan obsequià al monarca espanyol amb dos llibres sobre el dia 1 d’octubre. Fermesa en la defensa, dignitat en la presència i Catalunya en el cor. La bellesa de la festa en ella mateixa, denunciava la feble presència, en les paraules, en la música i els artistes, d’una cultura catalana que l’estat no reconeix, però que malgrat la feblesa pretesa, la dignitat la va fer brillar. I foren els nens i nenes que amb els seus moviments li donaren un aire d’universalitat i globalitat que les paraules d’inauguració del Rei donava la impressió que feien trontollar. La presidència donava més la impressió d’una festa no volguda que una mà estesa a un poble que treballa, col·labora, vol ser lliure i és solidari. No era l’actitud d’una festa sinó d’un deure que la llei obligava però no es desitjava. Contrastava amb la presència estrangera. Malgrat el missatge que vaig interpretar de la presència política de l’estat, espero que en els terrenys esportius regni la deportivitat i l’esport esdevingui un configurador social donant una lliçó a la política. La qualitat esportiva catalana institucional, que del silenci a la que se l’obligava oblidant les seves federacions, encengué la torxa de l’esportivitat, serà la verdadera llum dels Jocs del Mediterrani 2018. Hi ho serà perquè els esportistes catalans són primer persones, a continuació demòcrates i sobre tot solidaris en l’exercici de la seva llibertat. Desitjo i espero que els Jocs Mediterranis de Tarragona, com en el seu dia els Jocs Olímpics de Barcelona, siguin un model esportiu desitjat per tot el món. I ho seran perquè el sacrifici en l’exercici de la llibertat és la llum més brillant de la veritat. La veritat dels jocs, desitjo que sigui el boomerang del títol d’aquest article.La història de l’esport ens posa davant dels ulls la diferent manera de celebrar-los des de la política. El Olímpics grecs se celebraven amb la pau i aturant les guerres, els actuals de Tarragona se celebren amb polítics i ciutadans empressonats perquè defensen la llibertat.

dimecres, 13 de juny del 2018

Jugada bruta d’Espanya als mundials de futbol


La intencionalitat de certes accions que, a primer cop d’ull, poden semblar una jugada brillant, fa que esdevingui bruta. Poder dir que en el meu club hi treballa el que serà el millor entrenador del món és una temptació difícil de resistir i molt més quan competint amb un altre club li vols arrabassar la llum de la seva imatge. He escoltat una estona les paraules del President de la Federació Espanyola, que està en el seu dret, la defensa dels seus interessos però m’ha semblat que les seves paraules patien la hipoteca d’un altre personatge tant o més representatiu, no federativament, en el món del futbol. L’estona que he seguit l’entrevista no ha pronunciat nom quan es referia als responsables. La defensa d’uns drets no s’ha de fer a la televisió sinó en un despatx amb un cara a cara amb l’actor principal. I no he llegit ni escoltat enlloc que amb motiu d’aquest escàndol s’hagin reunit el President de la Federació i el President del Club que ha comés l’acció. Crec que a l’instant de conèixer el fet el President de la Federació havia de moure fitxa per solucionar el problema a les bones i no deixar a l’estacada la Seleccio dos dies abans de començar el Campionat Mundial. En aquest problema hi juga molt la llibertat de cada actor i no s’ha respectat en públic aquesta condició, al marge del deure que és cert i obligatori de comunicar-ho primer al President que el tenia contractat. Però en el món de la fama hi ha situacions que juguen males passades a l’ambició i orgull dels responsables. Els jugadors, davant de la immediatesa també havien de ser consultats i perquè no s’ha fet? És un exemple de com no han d’actuar les autoritats. M’agrada l’esport i tinc la meva filosofia de la seva condició de configurador social. I en la ralització d’aquest concepte hi tenen part, els directius, els jugadors, els tècnics, els socis, la premsa i els aficionats. I aquesta condició no s’ha tingut en compte, només una norma molt pròpia dels governants d’imposar la seva autoritat i la millor manera d’imposar-la és dialogant amb els que hi tenen part en el problema. Un bon diàleg soluciona la immediatesa. I una veritat desagradable és la taca al futbol espanyol que coneix el món sencer. Aquest és el fruit de la immediatesa que no s’ha tingut en compte.  Com es pot esborrar aquesta taca? La millor manera seria proclamant-se campions del món. Suposem que el joc de la Selecció no convenç. Uns dirant, la Federació tenia raó i va actuar molt bé, altres, donaran la culpa a la destitució de l’entrenador. Qui hi sortirà perdent? Dissortadament el futbol. I aquesta vegada el culpable directe no seran els diners, encara que en els tractes se n’hi movien molts. Personalment penso que el futbol espanyol està de dol. Cal esperar que la competició superi els desitjos.





dimarts, 12 de juny del 2018

Carta oberta al granollerí Víctor Font


Víctor, felicitats i enhorabona per presentar una nova filosofia esportiva del C.F.Barcelona i amb ella presentar-se per presidir-lo. Són molt alliçonadors els tres punts programàtics per potenciar encara més la imatge del CF.Barcelona al món. La dignitat esportiva no pot minvar i han de desenvolupar-se noves idees i iniciatives per continuar millorant i ser present no només pel potencial econòmic sinó fundamentalment per la seva filosofia esportiva basada en el saber de les persones. És molt important la idea del que ha de ser i significar la Masia per potenciar el club. La Masia no és només una escola de futbolistes sinò que hauria de ser també una escola d’estudiosos de l’esport i en particular del futbol. Per què el futbol com activitat humana és un generador de convivència i aquesta condició és básica per assolir el millor nivell. Societat i esport són dos conceptes que es donen la mà i aquest fet tan senzill i tan humà és imprescindible i bàsic per assolir esdevenir elit. Sr. Víctor Font, vos baseu la vostra doctrina esportiva en tres capítols, que personalment penso que són essencials i necessaris. Però cada capítol necessita els seus especialistes des de la vessant esporiva. Els capítols són: a) modernitzar el club en l’àmbit financer. b) apropar els socis i c) deixar la tasca esportiva en mans d’exfutbolistes. En relació a la part económica vos sou un especialista i jo no hi entenc, però m’ha cridat l’atenció d’humanitzar-la i donar més protagonisme als socis. Una idea fundamental en l’organització d’una societat en un món democratitzat. El segon punt és imprescindible perquè els socis són sobirans en l’organitzación de les entitats i la seva presència és básica per desenvolupar la filosofia d’un club esportiu i molt més quan es tracta d’un club amb una imatge mundial com el Barça. Però aquest punt encara és més necessari par millorar la seva projecció. Amb el tercer punt hi estic d’acord però amb un incís que considero important. Exfutbolistes capaços de cobrir dos aspectes: 1) el joc i 2) la filosofia del joc. Calen exfutbolistes o persones especialitzades que es dediquin a una o altra modalitat o a les dues. Personalment penso que els exfutbolistes poden ser més efectius i decissius en la part tècnica i en la part de la filosofia  esportiva no ho són tant, encara que sortosament, com em comentava el meu amic Alfonseda, avui, són molts els jugadors amb estudis universitaris. Crec que aquest tercer punt és bàsic i imprescindible per potenciar la imatge del club que us agradaria presidir. Des de la meva humilitat, endavant, són necessaris en la societat del segle XXI persones amb visió de futur.

dimarts, 29 de maig del 2018

Sergi Mingote, la muntanya és tu


Escalar és un verb molt important en la teva vida. Una activitat, que assolida és felicitat profunda, però en l’ascensió, entrebancs de tota mena la dificulten. Només els escollits per la natura els poden superar. Sergi, perdona que et tutegi. El meu primer contacte amb la teva vida fou cultural, col·laborar en la publicació del teu llibre SERGI MINGOTE L’AVENTURA. I la cultura ha estat present en totes les relacions amb tu. Personalment estic agraït perquè, al marge de les tendències polítiques força oposades, la nostra relació fou sempre de mútua comprensió encara que darrerament els deures d’un i altre ens posaren més difícils les trobades. Recordo molt les teves paraules quan vas presentar a la Plaça de la Vila el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL, que vas dir que jo sempre em mullo dient el que penso. La teva vocació d’escalador dels 8000 la vas canviar per la política municipal, assolint l’alcaldia, una ascensió més difícil que la pujada a l’Everest, una fita històrica en la teva vida. Per a mi, malgrat les diferències, sempre has estat Sergi Mingote, persona, i ara que tornes a la teva afició vocacional, permet que et digui, que ets el Sergi, que millor conec. Portes Parets al cor i només li porten aquelles persones capaces dels riscos més perillosos per situar la seva població a la història. Amic, Sergi, sóc molt conscient que tu i jo políticament estem molt distants però, estic convençut, que des de les diferències vivint la mateixa idea, treballar pel benestar de les persones. I aquest treball també s’asolleix escalant els cims més alts del món. Quan trepitges l’alçada de 8000 mts., no estàs sol, la teva gent és amb tu, Parets ha fet història respirant l’aire més net de la natura. Sergi, quan el 12 de juny d’enguany comecis una nova aventura, no estaràs sol, jo no sóc ningú, però el meu jo t’acompanyarà en totes i cada ascensió del nou projecte de vida que has escollit, que no és altre que convidar a les persones a fer el seu cim, cim que és pujar la muntanya de la própia dignitat. Molta sort, Sergi, i que des d'el primer cim de 8000mts, sentis l’alè de la teva gent de Parets. Aplaudirem les teves gestes perquè les considerem nostres. La felicitat és de qui la busca.Tornarè a llegir el teu llibre i el recomano.La teva vida és la muntanya.

dilluns, 21 de maig del 2018

FINAL EUROLLIGA DE BÀSQUET


No vaig veure tot el partit de la final entre el Madrid i el Feuerbache amb aquell  punt emotiu de pensar que la final podia haver estat Madrid-Barcelona. No va poder ser perquè l’esport és un joc i en el joc hi juga la sort i la psicologia. Òbviament que el meu sentit independentista desitjava presència catalana però d’alguna manera també hi va ser. TV3  va transmetre el partit i el trofeig treball d’una empresa catalana
. La meva manera d’entendre l’esport em va portar a la realitat i interiorment vaig felicitar als guanyadors. Cal reconèixer que el contrari també va fer mèrits però uns imponderables de la segona meitat del partit li van minvar molt la possibilitat malgrat que en el cinc minuts finals l’emoció guanyà intensitat i es podia haver canviat el resultat. Aixó no vol dir que el Madrid no fos un digne guanyador que ho fou. Alló que m’agradaria de la força de l’esport és que esdevingués un argument factor de democràcia, com activitat humana que és. I perquè no ho és? Senzillament perquè la política ho embolica tot. És una activitat humana que la realitzen persones, per tant les normes polítiques alló que han de fer és des de fora que sigui una activitat verdaderament humana amb unes relacions d’amistat deportiva i democrática, que vol dir de respecte mutuu sense interferències extraesportives. La part de partit que vaig veure em va mostrar un Reial Madrid més compacte, més conjuntat i més segur en els seus moviments, tot amanit amb la lluita sense defallir que tant bons resultats li ha donat i li dóna. Des del meu sentit d’una Catalunya lliure amb esperit democràtic he de reconeìxer els mèrits i felicitar-lo. Felicitació que a la propera Copa d’Europa m’agradaria tramétre-la al CF Barcelona. Amb democràcia cap a un esport verdaderament sport i factor de bona convivència.

dimecres, 16 de maig del 2018

És el futbol un esport globalitzador?


L’esport òbviament és una activitat globalitzadora a nivell individual i a nivell col·lectiu. El futbol per coherència també ho és. Però en aquest aspecte la teoria i la pràctica sembla ser que no es donen pas la mà. Però abans de fer afirmacions cal observar la realitat. Avui, els clubs de les grans lligues internacionals no estan configurats només per nadius de les federacions corresponents sinò que hi ha clubs que poden jugar un partit de futbol amb onze jugadors que no són nascuts al país de la federació corresponent. Espanya n’és un exemple. Davant la realitat, cal preguntar-se, qué  cal fer, seguir o canviar? El problema no està en els jugadors sinò en l’economia que els domina. Globalitzar no vol dir canviar d’idees sinò amb les teves idees ajudar a configurar la humanitat. I l’esport i per tant el futbol han d’aportar la seva col·laboració. Com? Aquesta resposta en l’actualitat és molt difícil. El futbol d’èlit és una professió remunerada, dominada per l’oferta i la demanda. Aquesta oferta quina llei la regula? Penso que la llei espanyola de l’esport la facilita, no la regula. Cada Club pot pagar els seus emoluments d’acord amb el seu potencial. I per a més inri, les clàusules de rescissió és una norma esportiva de fer esclaus. He llegit una nota de premsa que un club italià ha pagat la clàsula de rescissió d’un cadet. Un cadet és un noi que depen dels seus pares, no del club. És verdaderament llastimós que fins en l’edat escolar l’economia dirigeigi la vida dels jugadors de base. Des del meu punt de vista és una verdadera anomalia i una anormalitat. No és el primer cas perquè alguns pares davant el futur de fer diners ho accepten tot i fins i tot canvien de residència, que és la menara lícita de poder fer el canvi. Se’m dirà que al club la formació no li ha sortit de franc, d’acord, però la base esportiva, dissortadament, també la paguen els pares. No sé si hi ha alguna excepció. M’agradaria saber-ho. Penso que en aquest tema, el vist i plau i els beneficis els han de donar i rebre els pares. No podem oblidar que la possibilitat de ser milionari amb el futbol és una idea obsessionant i no és d’ara, ja la vaig viure els anys seixanta del segle passat. Em pregunto i m’agradaria trobar la resposta, quina orientació económica s’ha de donar a l’esport que sigui justa i raonable? Per què els milions que s’hi mouen avui dia no són ni justos, ni raonables. I aleshores l’esport passa de ser un configurador social a un manipulador per causar desequilibris. Cal seguir amb la línea actual en el futbol d’elit? La meva idea és que necessita un reciclatge just i humà afavorint a la humanitat, a tota, no a uns pocs. I no fuijo de les diferències, que són necessàries, però han de ser raonables, racionals, justes i solidàries. El jugador té dret a viure en dignitat d’acord amb la seva vàlua, però també té el deure de contribuir a la dignitat de la humanitat. No nego que els jugadors poden ser bones persones, però el sistema els devora, absorbeix i el concepte de bona vida els porta, a vegades, a l’escàndol. És una llàstima. També és veritat que alguns creen fundacions, però la finalitat és solidària o per estalviar-se impostos. El problema és de fons. Ha de conrtinuar l’organització actual o cal reciclar-la? I a un tema en el reciclatge, que potser s’hauria d’exigir als màxims mandataris. És una idea. El procès social hi té molt a dir en el món de l’esport i a exigir.

dilluns, 16 d’abril del 2018

Pep Guardiola, dignitat i transcèndencia esportiva.


Personalment penso que l’esport no té valors, necessita que els tinguin els seus fidels seguidors. Els valors defineixen la qualitat de les persones i aquesta qualitat es manifesta a través de les seves accions i paraules. El futbol no es practica perquè és digne sinò perquè mitjant el seu exercici la persona pot manifestar la seves qualitats i la seva dignitat. La qualitat del futbol i dels esports és útil per palesar els valors que el deportista defensa. Els valors bàsicament són psíquics però n’hi un que és material i que no fa cap favor a la dignitat de les persones com és la valoració económica de l’esportista, valoració que massa sovint està molt allunyada dels valors de la dignitat. Per què dedico aquest comentari a Guardiola? Precisament pel sentit dels èxits esportius davant l’atac injust que ha patit per lluir el llaç groc de la defensa dels polítics i ciutadans empresonats. La indignitat de sancionar-lo deportivament per arguments defensors d’idees de fidelitat al seu país en un país estranger, la història l’ha convertida en un nou èxit com és la setena lliga de futbol nacional en el seu palmarès d’entrenador a Catalunya, a Alemanya i darrerement al Regne Unit. L’entrenador sancionat per idees respon al sancionador fent al seu equip campió amb l’afegit d’abans d’acabar-se la competició. Pep Guardiola és un exemple de dignitat humana perquè una sanció injusta no ha minvat la seva capacitat esportiva i els seus jugadors han reforçat el seu mèrit. El Pep juga dos partits. El professional de la seva feina i el vital, la veritat del seu país. La seva és una lliçó de catedràtic humá de l’esportivitat que juga el partit de la seva vida en el seu treball. Un entrenador català que ha internacionalitzat la seva filosofia de director esportiu i ho fa i ha fet malgrat les llengües envejoses que l’han injuriat en tots els nivells de convivència de l’estat espanyol. Dissortadament la política nacional i mundial no és cap exemple de bon respecte a la dignitat de les persones i és precisament aquest respecte dóna més valor a l’anècdota deportiva. Que hi juga la sort, és veritat, que la proclamació avançada de campió li ha donat la sort, no ho nego, però la sort s’ha de buscar i el Pep com tots els bons entrenadors la busquen. És el jugador que no cobra, però fa guanyar. No el conec personalment, però he trobat en l’anècdota una lliçó de la importància de ser fidel a les pròpies idees malgrat les circcumstàncies adverses i que enalteix la dignitat i fa digne el treball que es desenvolupa.

dissabte, 14 d’abril del 2018

Vint-i-cinc anys amb noces d’argent


Celebrar unes noces d’argent esportives ha estat el fruit d’una deportivitat generosa del club BM.Granollers i de la seva afició. Unes noces d’argent històriques d’una rivalitat esportiva en la que el procès ha estat dominat seguint el curs del temps superant l’esport aficionat per implantar l’esport professional. Malgrat els problemes i dificultats aquests vint-i-cinc anys l’handbol granollerí ha competit sempre a primera fila, fet que per a mi és el millor guardó esportiu. El BM Granollers venia d’una etapa gloriosa de l’esport amateur i el procès a la professionalitat li ha exigit sacrificis superats amb el seu esperit lluitador i de servei. Vint-i-cinc anys per tornar a guanyar el Barça en la seva pista, no són vint-i-cinc anys perduts, tot el contrari són una victòria d’un club que té fe i estima el seu esport com ho ha demostrat en múltiples ocasions en el llarg procès per salvaguardar la seva qualitat en el món de l’handbol. Qualitat sempre palesadada fins en els moments més difícils en que la pèrdua de categoría s’intuia en l’horitzó competitiu. La paciència i l’esportivitat sempre tenen premi i enguany el premi ha estat aquesta victòria merescuda sobre el totpoderós Barça. Copio els títol i els sotstítols de  L’ESPORTIU: EL GRANOLLERS FA HISTÒRIA. Handbol: L’equip vallesà guanya al Palau Blaugrana en una sensacional actuació i deixa la ratxa del Barça en 146 partits. Superats: Amb la lliga a la butxaca, els de Xavi Pascual van tornar a oferir una imatge decebedora. Per què he fet aquesta cita? Senzillament perquè trobo contradictòria i manipulada la victòria del Granollers. Dóna la impressió que el Barça li va donar peixet i quan es fan afirmacions hi ha d’haver lógica. No lliga l’afirmació de sensacional el Granollers amb imatge decebedora del Barça. Penso que hi ha d’haver en les cróniques més objectivitat i menys apassionament. Un cronista esportiu escriu per a tots els públics i una crónica apassionada no és creïble. A mí m’ha fet la impressió de tirar aigua al vi. Conec el Granollers i he seguit el Barça. Una victòria dels blaugrana l’hauria trobada normal. La del Granollers, excepcional. Les circumstàncies actuals d’un i altre equip marquen el seu historial i per coherència trobo esportivament molt bones les trajectòries dels dos equips. El BM Granollers va tenir els seus anys de glòria en un altre marc històric, el Barça tè els seus en l’actual, però els dos són clubs d’handbol capdavanters a Catalunya i ben valorats al món.

dimecres, 11 d’abril del 2018

El Barça fora d’Europa és un fracàs?

En el món del futbol d’elit, perdre es considera un fracàs. Aquesta filosofia és destructiva no només de l’esportivitat sinò també de l’esport. Penso que el mèrit més important d’un equip rau en el fet de formar part dels millors i el perdre o guanyar ha de ser sempre considerat des d’el respecte a l’activitat i als esportistes. Vaig contemplar per TV3 l’espectacle esportiu Roma-Barça. I fou un autèntic espectacle en el que la Roma fou sempre superior al Barça i un continuat perill. El Barça no era el dels grans partits. Per què? Senzillament pèrquè no va saber plantar cara a una Roma molt il·lusionada, molt motivada i sobre tot molt lluitadora, fins al punt que en algun moment es va sobrepassar. Per posar-hi pau hi ha l’àrbitre. Penso que la Roma es va merèixer la classificació. És millor la Roma que el Barça en la mirada del ranking internacional?, no. Però el Barça té en les seves files un risc, massa seguretat en la seva figura genial. Els genis no tenen continuitat, són intermitents i ahir ho era. És la imatge que em va quedar del partit. I ho era perquè la Roma va sorprendre amb el seu plantejament i amb el seu coratge. Crec també que el tercer gol, el de la classificació, la defensa del Barça va fallar posicionalment i no va seguir com calia el curs de la pilota. Dissortadament l’equip català no va tenir continuitat en la seva arma básica, el màxim control de la pilota, control que perdia massa sovint per l’atent marcatge del contrari. La gran figura del Barça es passejava pel camp amb permís de la Roma i amb poca credibilitat al conjunt. Domini de la pilota, sí, però només domini, amb un atac inconsistent. I amb un arbitratge per a mis sense màcula, més aviat favorable. Malgrat el resultat no es pot parlar de fracàs, perdre o guanyar, és accidental, i ahir qui hi va guanyar va ser l’esport. En una Copa d’Europa, sobre tot en les fases finals no hi ha equips petits i davant diferències tècniques hi ha la força psicológica que impulsa i anima. I si el contrari no combat amb la mateixa motivació, i el Barça no la donava, té totes les de perdre, encara que, a vegades, la sort actúa de jutge. El tercer gol per a mi va ser una mica de mala sort, però la troba qui la busca. Va ser un fracssat el Barça? En cap de les maneres, el sol fet d’estar entre els millors del món és el millor guardó. El partit empatat, perdent la classificació europea, ha de ser el millor estímul per guanyar la lliga. I no la pot perdre. De moment és el millor de la lliga i amb un orgull ben entès no la pot perdre.

dimarts, 3 d’abril del 2018

BM Granollers a Europa


El partit que classificava el BM Granollers pels quarts de final d’una competició europea esdevinguè un mirall que posava davant dels meus ulls el com i el perquè l’equip granollerí és un equip important a Europa. El partit de referència em va recordar aquell partit d’uns anys enrere en que un club català guanyava per a la Federació Espanyola el primer títol internacional. La trajectòria europea del BM Granollers és llarga, intensa no només pel fet de jugar partits sinò per altres accions que diuen moltíssim perquè l’esport sigui de veritat un configurador social. El BM Granollers no va ser el primer que jugava a Euroipa però fou el primer en internacionalizar de veritat l’handbol espanyol i català. La trajectòria europea té capítols de relacions esportives i humanes molt significatives. Unes relacions que van portar a Granollers en unes vacances d’estiu un entrenador alemany que va revolucionar l’handbol espanyol com ho palesa el fet que els equips on anava a jugar el BM Granollers esperaven conèixer el sistema de joc que havien après de l’entrenador estranger. No fou l`´unic, també un de suïs. Però les relacions tingueren una altra activitat, l’assistència d’entrenadors del Granollers a jornades internacionals sobre els valors i tècniques de l’handbol. I en aquest aspecte fou Pep Vilà el veritable promotor de la internacionalització del ‘handbol espanyol. Esportivament el BM Granollers és conegut a Europa i fins i tot al Japó. En aquesta internacionalització de l’handbol del Granollers hi juga una anècdota protagonitzada pel aleshores president Lluis Sitjes.
Un equip alemany va jugar un partit a Granollers el mateix dia que el Barça va guanyar un partit molt important. Quan l’equip alemany estava esparant a l’Hotel Europa pel sopà a que fou convidat, un grup d’aficionats del Barça celebraven la victòria davant de l’hotel. El president alemany preguntà a Lluis Sitjes perquè aquella celebració i ràpid de resposta com era li diu que estaven contents per la visita del seu equip. Decidit surt al carrer a donar les gràcies als aficionats. Una anécdota significativa a nivell personal i també esportiu. Un gran partit dels equips del BM Granollers sempre desperta records. És el valor humà que està per damunt dels valors esportius i dóna personalitat als clubs. No sé si passarà els quarts de final, penso que de qualitat n’hi ha però alló verdaderament important és ser-hi i el Granollers hi és. Amb un afegit, hi és amb història, una història treballada esportivament, formativament i humanament. BM Granollers, un orgull de l’esport.

dilluns, 2 d’abril del 2018

Sr.Tebas, xiular és un dret de llibertat d’expressió


Polititzar l’esport amb el 155  seria una demostració  a nivell internacional de la política regressiva que es practica a l’estat espanyol. Les ideologies són lliures i la seva, pel seu historial, és d’ultradreta, no li recrimino, només li demano que respecti els drets dels que no pensen igual. En un camp de futbol la disconformitat és practica xiulant. I l’expressió d’una idea és un dret constitucional. Solucionar les diferències ideològiques amb la força, sigui de la llei, sigui de les armes, no és democràtic i pot ser un delicte per no respectar els drets de les persones. Les seves paraules són prou significatives quan comenta “no m’ha sorprès, era el lógic. Els que ens dediquem al món del dret sabiem que no quedava cap altra opció. Si un fa una malifeta ha d’acabar on ha d’acabar”.Sr. Tebas, de veritat que defensar idees sense violencia és una malifeta? Per vos no és una malifeta l’incompliment de l’article que proclama el dret sense límits d’opinió amb la condició de que no hi hagi violènca? No serà que la malifeta acusa a qui no ha valorat democràticament els fets? No ens apartem del futbol. Una altra forma d’expressió, les banderes. Una bandera és l’esperit d’un poble i no reconèixer aquesta veritat és una malifeta. No ho és per vos quan es tracta de la bandera espanyola quan s’oneja per maltractar uns tercers? Siguem respectuosos amb els signes i amb els mitjans d’expressió. Els catalans tenim tot el dret d’expressar-nos com a catalans i cap llei ens ho pot prohibir. Prohibir una bandera té el mateix significat polític que prohibir el llenguatge. I els catalans en sabem molt d’aquest problema. Les seves declaracions són una clara demostració de com es fa justícia sensse valorar com cal els fets. En quan a President de la Lliga de Futbol Professional què heu fet perquè els equips siguin respectats en tots els camps? En la pràctica res de res. Què heu fet en camps on els jugadors catalans són insultats pel fet de ser catalans? Sancionar al jugador perquè es defensa. I un pas més endavant, què heu fet per no polititzar el futbol? D’acord amb les vostres paraules res. Referent a les vostres respostes a la pregunta d’on jugaran els equips catalans, goso dir-li que no tindran cap problema perquè els mateixos camps on se’ls xiula els reclamaran. La taquilla és la taquilla. Per a la propera final de Copa menys amenaces, més respecte a les persones i gens de política. La filosofia de l’esport té per fonament ser un exercici solidari de relacions humanes. Ho serà el partit en qüestió? Si xiular l’himne és  delicte, xiular als jugadors que són més que la bandera, no ho és? Mai heu sancionat un camp on es xiula i s’insulta al contrari. I aquest comportament és una expressió que regula la Constitució. I una xiulada a l’equip que sigui és violència. Aquest comportament per vos no és una malifeta. Pobre esport.

dimarts, 27 de febrer del 2018

Una foto de l’Hanbol Granollers que porta cúa


Personalment no em va agradar la publicitat de la fotografia però penso que he entès el fet. Undargarin, malgrat tot l’enrenou polític, judicial i económic, estic segur que encara sent l’esport de l’handbol que el feu famós. Dissortadament una altra fama li ha barrat moltes portes. Hem d’entendre la seva situació actual a Suïssa, que penso no és on hauria d’estar, però com a persona té tot el dret del món a defensar-se i procurar la seva llibertat, que en l’actualitat no és justa i sí, manipulada. Té possiblement més culpa la política i la justícia espanyoles que no pas ell i estic convençut que sense el recolzament, que tenia per estar casat amb qui està, no hauria comès els delictes castigats amb presó a la que no ha entrat i segurament no hi entrarà mai. Per aquelles raons difícils d’explicar viu lliure a Suïssa. Una pregunta, els seus amics que van a Suïssa no poden relacionar-se amb ell? Tinguem present que en la seva etapa de jugador del FC Barcelona tenia força amics a Granollers dintre l’handbol local. Si el BM Granollers juga a Suïssa no pot anar a veure el partit i saludar els seus amics? Penso que humanament seria un comportament a l’alçada de la injusticia que se li permet viure. Saludar un amic, no significa aplaudir els errors. Si es volien fer una foto, per què no? Publicar-la, penso que ha estat una irreflexió i un error. És el retret que jo li faig. Però hem pensat que aquesta visita i aquesta foto el puguin haver confortat vivint el problema que viu, que malgrat en llibeertat, està senyalat arreu on vagi? L’humanisme no està renyit amb l’amistat i amb la comprensió. A un amic li ha de saber molt de greu una problemàtica com la que comento i donar la mà en temps difícils és molt important per ajudar a tornar a la nornalitat. El BM Granollers no ha de sentir-se ofès per rebre la seva visita i acompanyament de l’equip durant el partit. Rebre’l, allargant-li la mà fou un acte de civisme i creatiu de bona convivència. El culpable, i ell ho és, davant de fets com el que comento es deuen sentir més animats per recuperar la credibilitat perduda i ajudar és humanitat. No aprobo la publicació de la foto, no per què ho trobi malament sinó perquè s’ha de tenir cura de la imatge del club i no tothom reacciona igual i tenir cura de reaccions culpabilitzadores és obligat. Només afegir, que em sap greu la pèrdua del partit, però estic convençut que diumenge superarà el BM Granollers la diferència de tres gols. La meva felicitació per endavant. A guanyar  amb el crit del club “pit i collons”. Crit de l’etapa de Pep Vilà.

dissabte, 24 de febrer del 2018

Adéu a la Copa de la Reina, una benvinguda a la bellesa de l’esport.


La qualitat que més em convenç der la pràctica esportiva és la seva capacitat de configurador social. Totes aquelles altres circumstàncies que directament o indirecta tendeixen a marcar diferències  qualitatives són un llast que el bon esportista n’ha de prescindir, oblidar i rebutjar. Guanyar o perdre no sempre és mesura de millor o pitjor. Quan es perd amb qualitat l’esport hi guanya i la convivència ho celebra. L’equip femení del BM Granollers palesà en el partit d’anada de la Copa de la Reina una qualitat esportiva de matrícula d’honor davant d’un equip de la mateixa qualitat i la diferència en el marcador feia somiar. Somiar és sempre una empenta endavant. La empenta no va faltar però el somni es va esfumar, i el bon gust esportiu queda. Amb tota sinceritat no m’ha estranyat la remuntada de les gallegues i tampoc he deixat de confiar en les granollerines. La competició es mesura pel lloc que s’ocupa en la classificació i en poques ocasions es valora el fet de ser-hi. Personalment dóno més importància al ser-hi que als títols, que tenen la  seva importància però també un xic de complicitat de menys-preu del perdedor. I distingeixo molt bé qui menysté i qui no. I massa sovint el menysteniment és una auto-acusació del perdedor. I aquesta condició condiciona massa la psicologia del jugadoir o jugadora minvant-li facultats. I aquesta és una lluita interior que el jugador o jugadora que la pateix veu com els seus esforços traixen l’esforçs físic que es fa. Un exemple personal. Arbitrava un partit d’handbol a Manlleu i dissortadament el meu arbitratge va ser força dolent i com més procurava no equivocar-me, més errades feia. En la mitja part, parlant amb un dels entrenadors, contesto a la seva pregunta: quan un jugador teu s’equivoca massa, el pots fer seure al teu costat, el relaxes i pot tornar a jugar recuperat. Però a mi no em substitueix ningú. Entenc el joc d’un equip que lluita i s’equivoca massa sovint, perquè els sentiments poden ajudar a guanyar però també d’acord amb les circumstàncies poden portar a a perdre. No puc valorar el partit de les granollerines a Galizia, però estic segur, al menys aixó he llegit, que van caure amb el cap ben alt i aixó esportivament és una victòria. Aquestes paraules volen ser una felicitació per la campanya que desenvolupen mantenint la categoría i lluitant entre les millors. Els títols no trigaran. Sempre comento que la millor copa que ha guanyat l’equip senior del BM Granollers és que no ha perdut mai la categoría a la pista. I espero poder afirmar que aquesta és també la filosofia de l’equip femení. La qualitat és la copa que pot assolir tothom, la copa trofeu només un equip. La competició busca aquesta guardó. Ser esportista ho palesa la copa de la qualitat. Adéu a la Copa de la Reina, però la primera la poden guanyar les granollerines. És una de les facetes de l’esport.


dimecres, 21 de febrer del 2018

M’agradaria entendre la filosofia esportiva del Barça


No negarè que és un gran club en el mapa  mundial del segle XXI, però cap a on camina? És només una gran club, és un referent, és un innovador, forma part de les entitats que fan progressar la història? Són moltes preguntes i no trobo la resposta. I em sap molt de greu, perquè en  el Barça hi tinc molts bons amics, encara que jo no en sóc, però m’agradaria que representès millor i amb més credibilitat el seu catalanisme. Els darrers dies he visionat tres partits, de tres esports diferents, amb la presència del Barça. Hoquei gel, furbol i bàsquet. També la presència d’algun atleta. L’hoquei gel és un esport minoritari a Catalunya i a Espanya. El partit el va oferir TV3 i aixó és molt important. Però alló que no ho és tant és perquè jugava el Barça malgrat que s’enfrontava a l’equip més antic de Catalunya, que és el Puigcerdà. I es notava que TV3 tenia els ulls oberts pels de la capital catalana. Però que es repeteixi la televisió entre els dos partits i aquí cal agraír la força de convocatòria del Barça. Un altre partit, que em va desconcertar, fou la final del Campionat de Copa de Bàsquet, guanyada pel Barça davant del Madrid. No ho entenc. Un nou entrenador canvia la mentalitat i el Barça torna a ser el gran equip internacional. Què fallava? No se m’acut cap altra idea que els jugadors no s’hi trobaven bé amb l’entrenador que tenien. Hi havia una distensió que psicològicament minvava facultats, treia il·lusió i els resultats eren dolents. I em pregunto, el grup tècnic i directiu del Barça, era tant cec que no s’anadonava? Hi falta filosofia de progrès? Penso, honestament que hi sobra política de diners, de jugadors cars de fora, oblidant la pedrera catalana que hi és. El mateix equip del Barça ho palesa amb prou claretat. El tercer partit, ha estat amb el Chelsea i no hi vaig veure, malgrat que va fer el gol, la veritat del millor, diuen, jugador del món. La jugada del gol de l’empat va originar-la Iniesta i Messi només va empènyer la pilota. De qui era el mèrit. De Messi, no. La part de partit visionada la vaig fixar en l’actuació del geni argentí i francament em va desil·lusionar. No va crear cap perill. El del gol el va crear un altre. És veritat que la psicología no acaompanya sempre com ens agradaría, però hi vaig trobar a faltar més jugadors de casa, que hi són i sé, per experiència, l’interès del Barça i em pregunto, perquè no en treu més profit? No ho entenc. Penso que cal tornar a mirar més els de casa que no invertir tants milions amb els de fora. En el partit contra el Chelsea hi tenia dos jugadors punters, formats al Barça, perquè han d’anar a l’estranger a demostrar la seva vàlua? Francament no entenc la filosofia esportiva del Barça. I no serà per manca de recolzament popular.Falta més presència de jugadors catalans. A la lliga de futbol espanyola hi participen més de dos cents estrangers. És tot un símbol per preguntar-se, cap a on va l’esport en la defensa de la identitat?

diumenge, 18 de febrer del 2018

KH7 BM Granollers, un equip amb projecció de futur.


La secció del l’handbol femení en el BM Granollers ha tingut una trajectòria en la que ha triomfat la voluntat de ser sobre l’orgull de figurar. Va començar amb força però les circumstàncies no foren prou favorables i la continuitat era difícil però van sembrar la llavor. I la llavor fructifica amb projecció de futur. I aquest futur el vaig intuir en l’espai que vaig tenir la sort de visionar del partit KH7BM Granollers- Mecalia Atlético Guardés. Havia llegit que el partit es presentava difícil per a les granollerines per la millor classificació de les visitants, però més que el resultat, molt meritori i que dóna confiança, alló que em va convèncer fou l’actitud de les jugades en la pista de joc. No es van sentir inferiors i em trametien amb el seu joc un sentiment de ser importants i ho van aconseguir. És un  molt bon resultat de cara al partit de tornada però millor que el resultat, que penso molt merescut pel joc desenvoilupat, alló que és esperançador rau en la qaulitat palesada en el joc i el control de la pilota en moments de conmpromís. Hi vaig llegir un lliurament a l’equip per demostrar conjunt i un tractament digne del contrari, desafiador, és veritat però no insultant i una voluntat de ser millors. I a la seva pista ho van aconseguir. Què succeirà en la pista contrària? Sobre la taula, tot es possible. Però aquest possible em va semblar que manifestava una inclinació vallesana. És veritat que els resultats són importants a l’hora de la veritat, però també ho és que aquesta hora és molt indicadora envers el futur. Espero una victòria a Galizia, però la victòria que més celebrarè serà la del joc amb projecció de futur. Que el van demostrar. Em van satisfer els dos equips, però alló que em va fer més feliç va ser contemplar un joc d’una  demostració de vida. Per què la vida és veritablement un joc. I la millor victòria és el saber jugar-lo. I les granollerines em van demostrar que en sabien. Enhorabona per la victòria en el partit d’anada i sigui el que sigui el resultat del partit de tornada, també enhorabona per saber-lo jugar.

dimarts, 13 de febrer del 2018

L’esport del gel enamora l’avi que estima l’esport


El cap de setmana de la segona setmana de febrer l’avi va gaudir la sort de trobar la retransmissió del partit d’hoquei sobre gel entre el Puigcerdà i el Barcelona. Certament que fou una estona de somnis. L’esport del gel és un dels més estimats per l’avi. Amb ell va merèixer la medalla d’argent de la Federació Catalana de patinatge sobre gel. L’avi el Puigcerdà el porta al cor. Ell en va ser promotor els anys cinquanta del segle passat quan una onada de fred va originà una capa de gel de més de mig metre de gruix, de tal manera que la gent podia passejar-hi tranquil·lament creuant el llac en totes direccions. Si no recordo malament era l’any 1956. I comprovà seixanta anys desprès com familiars i amics dels iniciadors de l’esport del gel tornaven a patinar damunt del llac gelat, desvetllà una emoció intensa. Fou una llàstima que per segons es perdès un partit que el Puigcerdà tenia dominat. La veterania de jugadors professionals del Barça va posar-hi la cirereta i encara que fos amb dubtes, els àrbitres el declararen triomfador. A mi em va fer la impressió en la repetició de la jugada per tele que el rellotge ja havia sonat quan es va fer el gol. De totes maneres cal felicitar al Puigcerdà perquè és un model de deportivitat i fa més de mig segle que és protagonista del gel a Catalunya i a Espanya. El primer Campionat de Catalunya d’Hoquei sobre gel el van jugar a Núria el Club Alpí Núria i l’Escola Pia de Puigcerdà, dirigida per Pere Dosta, jugador i capità amb el resultat de 2-1 favorable al Núria.
L’any 1956 al bell mig del llac es va jugar el primer partit d’hoquei sobre gel a Puigcerdà en el marc d’una festa amb un partit, curses de patins i patinatge artístic.Viuen jugadors d’aquest partit que eren jovenils i ara superen els setanta anys i que estarán molt contens de contribuir en l’efemèride amb la seva presència. Era un diumenge i unes tres mils persones segons La Vanguardia en foren testimonis. I aquella, explicada en dos llibres de la història del club escrits pel Sr. Busom, fou el llençament de l’actual club, que enguany celebrarà els 60 anys de la seva fundació, recordant un torneig internacional amb el Puigcerdà, bàsicament amb alumnes dels escolapis i jugadors de la Cerdanya, el Núria i un equip suïs, que també portava patinadors d’artistic, Es va jugar en la pista construida a la banda nord del llac  i fou el llençament definitiu d’aquest esport a la Cerdanya. Hi ha molts noms a recordar i la memoria em falla però dos noms foren l’ànima, un d’ells en Joan Ramon,q.e.p.r, i l’altre Pere Dosta, també traspassat. I en aquells anys unes dades significatives, un dels fundadors feia els estics i un altre, feia patins de gel. Una autèntica lliçó de com es fa més volent que podent. En el festival de gel al bell mig de l’estany hi fou present la premsa de Barcelona i el NODO. Fou un triomf de l’esport, Puigcerdà amb el seu capítol en el llibre de la història de l’esport a Catalunya.

dissabte, 10 de febrer del 2018

L’avi que estima l’esport comenta el diari L’Esportiu


La veritat de l’esport català no es promociona com cal en la premsa esportiva catalana. Lector com n’és l’avi, ha dedicat un exàmen de continguts a l’Esportiu del dia 10 de febrer de 2018. El diari constava de 24 pàgines amb un domini aclaparador del futbol. D’elles 18 estan dedicades al futbol, en 3 es parla de bàsquet, en 2 d’handbol, en altres 2 als Jocs Olpìmpics d’hivern i repartits en les pàgines lliures dels futbol s’hi troben petites informacions de ciclisme, esquí, hoquei patins, golf i rugby. Senzillament l’avi ha deixat,  desencisat, el diari sobre la taula. I es pregunta, per què tan futbol i de molts esports ni una paraula? Òbviament que la premsa és un negoci però també és un servei. A Catalunya existeixen més de vint federacions esportives reconegudes per les respectives internacionals al costat de les no reconegudes que incomprensiblement són les més celebrades. Rarament he llegit comentaris als mèrtits esportius d’aquestes federacions catalanes que participen en campionats mundials amb resultats excel·lents per l’esport català. I la premsa catalana fa un trist servei a la categoria i qualitat dels esportites gairebé oblidats. A Catalunya existeixen dues entitats dedicades plenament a l’esport català com són l’ UFEC (unió de federacions esportives catalanes) i la Plataforma pro seleccions catalanes. Afiliades a l’UFEC hi a 71 federacions que donen fe de la gran capacitat d’acció de l’esport en les modalitats més inversemblants. En el número que l’avi ha analitzat només hi figuren 9 modalitats esportives amb una abrumadora presència del futbol. La realitat de l’esport dóna una imatge de la realitat política de la societat, perquè el futbol és en el món de l’esport el màxim representant del domnini del diner. L’avi defensa el futbol esport, està en contra del futbol diner. La persona futbolista esdevé un esclau de l’economia i davant d’aquesta perspectiva l’avi s’incomoda en gran manera quan es pretenen donar lliçons sobre els valorss esportius del futbol. Pensa que aquests valors dels que es parla s’han de treballar, promoure i educar els esportistes d’acord amb ells. Dissortadament en el món del futbol els valors són els diners i aquesta política necessita un reciclatge en benefici de la societat, perquè el futbol com esport és un configurador social. I el que fa avui dia dissortadament, és posar-se al costat del poder econòmic pervertint el necessari treball educatiu. És hipòcrita parlar de valors quan els fitxatges es mesuren per milions d’euros i les clàusules de rescissió de contracte per més de 100 milions. És una contradicció de la pedagogia esportiva perquè les competicions no estan pensades en l’esport per l’esport sinò per l’esport com fàbrica de guanyar diners. L’avi no té res en  contra de l’esport com un treball, però d’un treball amb unes pagues justes i raonables, no amb pagues que divideixen més la societat en rics i pobres. I en aquest camp, penso que la premsa esportiva no hi juga des de la pedagogia dels valors sinò des de la manipulació per fer diners. És molt trist que la premsa es vegi obligada a fer aquest joc. Els aficionats de les més de setanta federacions catalanes no se sentirien orgullosos d’una premsa que parèes d’ells, comentès les seves competicons, donès a conèixer els seus esportistes i donaría vida al diari? És una pregunta. L’avi pensa que   l’equilibri humà necessita la pedagogia de la formació esportiva. La premsa hi és necessària, però des d’els valors humans, perquè l’esport no té valors necessita i exigeix valors humans per poder ser un configurador social.